La deixa de Pujol

A final de juny del 2014 Jordi Pujol va ser cri­dat a Aigua­freda, al Vallès Ori­en­tal, per fer-hi una con­ferència. Va voler que l’acom­panyés. Camí del pavelló on havia de par­lar, la gent sor­tia als bal­cons per acla­mar-lo. El pavelló es va omplir. “No l’havia votat mai, però l’admiro”, em va con­fiar un senyor. Els seus li man­te­nien la devoció. Els con­tra­ris el res­pec­ta­ven i li reco­nei­xien mèrits, des que no gover­nava. Dies després, va venir a Mataró. Va par­lar d’immi­gració amb Lluís Cabrera, del Taller de Músics de Bar­ce­lona, al local d’un barri. Va omplir. “Jo no l’havia votat mai, però quin home admi­ra­ble!” ¿Algú l’havia votat, a banda dels seus? Els números no sur­ten. Havia obtin­gut majo­ries abso­lu­tes...

Uns dies després dels dos fets, el 25 de juliol, va eme­tre “la con­fessió”. Dijous farà cinc anys. En parlo avui perquè començo vacan­ces. Després de ser des­proveït del magnífic des­patx del pas­seig de Gràcia va pas­sar per alguns des­pat­xets pre­ca­ris fins parar a l’actual del car­rer Calàbria. Algú el va a veure. Algú el crida a tro­ba­des reduïdes. Tele­fona, està al cas de tot. Escriu per a ningú. Pocs dies abans de la “con­fessió” m’havia tele­fo­nat: “Jo ara, a final de juliol i fins a prin­cipi de setem­bre hau­ria de des­a­parèixer.” Vaig enten­dre el sig­ni­fi­cat de l’enigma el dia 25. Pujol havia cre­gut que en qüestió d’un mes o un mes i mig els efec­tes del seu escrit s’hau­rien esvaït. Estava situat tan amunt que cal­cu­lava que els seus i els no seus el dis­pen­sa­rien. Es va pre­ci­pi­tar del balcó més alt d’Aigua­freda i de tant amunt l’impacte va ser més for­mi­da­ble. La ger­mana i el cunyat, Fran­cesc Cabana, neguen l’existència de la “deixa” de “l’avi Flo­renci”. Com sigui, l’home que sovint s’havia cul­pat d’haver desatès els fills en favor de la política, aquell dia es va sacri­fi­car per la família a costa del pare, amb el qual havia vol­gut ini­ciar el pri­mer volum de les memòries: “Soc fill d’en Flo­renci...”, i també tan­car-lo: “...el meu mes­tre”.

Pujol, quan gover­nava, s’havia eri­git en un mora­lista. Impar­tia lliçons, amo­nes­tava... El con­tin­gut de la con­fessió li havia de resul­tar per això fatal. Però queda la cons­trucció de país, l’obra política, interna i externa. Els d’Aigua­freda no el vic­to­re­ja­ven perquè fos un pre­di­ca­dor de bons cos­tums, només. Es diu que es va veure forçat a adme­tre l’acu­mu­lació de diners a Andorra per evi­tar que se li avan­ces­sin els ser­veis d’espi­o­natge espa­nyols, molt actius des que es va decla­rar inde­pen­den­tista. L’inde­pen­den­tisme que governa la Gene­ra­li­tat asse­gura que, mal­grat tot, el país va enda­vant, que les inver­si­ons estran­ge­res no paren. Si és així, també deu ser atribuïble a la inèrcia que el motor dels governs de Pujol va enge­gar, engrei­xat per prin­ci­pis morals peren­nes.