Fins aviat

Esti­mats lec­tors: després d’uns quants anys col·labo­rant amb El Punt Avui, he deci­dit que la que esteu lle­gint ara sigui l’última columna que escric durant un temps inde­fi­nit. Pas­sa­des unes set­ma­nes d’adap­tació al càrrec, a par­tir de la set­mana vinent seré sots­di­rec­tor de RAC1 a tots els efec­tes. És una tasca que es pre­senta apas­si­o­nant, il·lusi­o­nant, però també molt absor­bent. Per això he resolt fer un pas al cos­tat pel que fa a les col·labo­ra­ci­ons en altres mit­jans escrits. Soc una per­sona abso­lu­ta­ment pri­vi­le­gi­ada perquè amb els temps que cor­ren puc dir que ningú de la meva empresa ni ningú d’El Punt Avui m’ha con­vi­dat a pren­dre aquesta decisió, sinó que és exclu­si­va­ment meva. I ja que hi som, vull apro­fi­tar aques­tes dar­re­res línies per agrair el tracte que he rebut en aquest diari per part de tots els actors impli­cats: des del seu direc­tor, Xevi Xirgo, fins a l’últim dels cor­rec­tors lingüístics, que tanta cura tenen d’aquesta nos­tra pre­uada llen­gua amb la qual ens diem “gràcies”. I enmig d’ells, evi­dent­ment, tota la bona gent de la secció d’Opinió, amb el Toni Brosa al cap­da­vant. Queda rar subrat­llar les obvi­e­tats, però avui dia mai és sobrer: haig de dir que ni uns ni altres mai m’han cen­su­rat ni un sol mot, ni una línia, cap titu­lar, ni cap tema opi­nat. I si jo feia els deu­res, és a dir, em limi­tava a l’espai assig­nat, no calia cap tasca d’edició. Si –per con­tra– no feia aquests deu­res, abans de reta­llar ells, em tru­ca­ven per pre­gun­tar-me per on volia podar: a aquesta exqui­si­desa arriba la lli­ber­tat d’expressió en aquest diari. Dei­xar d’escriure i dei­xar d’escriure a El Punt Avui em fa una pena de la mida de tres vegue­ries, però també penso que és el que ara toca. Espero que ho enten­gueu amb la mateixa gene­ro­si­tat amb què ho han fet en Xirgo, en Brosa i com­pa­nyia. Mol­tes gràcies a tot­hom i llarga vida a El Punt Avui. Tan llarga que ens per­meti, si així ho volen els seus res­pon­sa­bles, que repren­guem aquesta història d’amis­tat si algun dia els nos­tres camins es tor­nen a cre­uar. Fins aviat.