Dubtes en groc

Fa uns vint anys, jo publi­cava, a Edi­to­rial Mont­flo­rit, la carta d’un vell escèptic a un jove inde­pen­den­tista. Ante­rior, per tant als movi­ments sísmics de l’1-0 i de l’apor­tació dels llaços grocs, que tenien ben poc a veure amb el Mani­fest Groc, i que havia ree­di­tat amb tanta cura Min­guet i Bat­llori. Ah! Quan vius habi­tu­al­ment a Madrid, has de tor­nar a expli­car tot­hora la His­to­ria de España. I sem­pre que­des parat quan des­co­brei­xes la cua de con­ver­sos a la causa cata­lana, con­tra la qual es mani­fes­ta­ven, fa ben poc temps, quan érem com­panys d’hemi­ci­cle al Par­la­ment, o quan com­partíem reu­ni­ons i deci­si­ons –els que a més érem regi­dors– a la Fede­ració de Muni­ci­pis. Com diu l’evan­geli, “hi haurà més ale­gria al cel per un con­vers a la causa cata­lana que no pas...”

El neguit em ve de tot allò que crèiem, més enllà del groc, exi­gi­ble i sense pre­sos. Com ara la dig­ni­fi­cació de la for­mació pro­fes­si­o­nal; el fun­ci­o­na­ment efec­tiu, a l’engròs i a la menuda, de la nor­ma­lit­zació lingüística; l’atenció escru­po­losa al pro­grama sobre la gestió de la salut pública –“Per a tots salut”–; el com­promís d’un habi­tatge digne per a tot­hom; la lluita efec­tiva con­tra el frau, etc. A més d’un aspecte en el qual he mirat de tre­ba­llar, dins i fora de les fron­te­res de l’estesa Pell de Brau: la lluita con­tra la mar­gi­nació social o, si es vol, la lluita a favor d’una igual­tat crei­xent (de drets i de deu­res).

Al nos­tre país, molta gent ha llui­tat i lluita per aques­tes cau­ses: tant la revista Car­rer com les publi­ca­ci­ons de les asso­ci­a­ci­ons de pre­sos polítics, les lle­geixo, en cas­tellà, a gent amiga... que diu que sí, que ells també volen “aquesta” Cata­lu­nya.