La lectoescriptura

Prenc un rela­xat cafè en una ama­ble ombra esti­uenca amb un bon amic, home savi i ense­nyant de pro. Em posa al dia dels movi­ments tectònics que sac­se­gen la joven­tut estu­di­an­til i em comenta l’adve­ni­ment de la nova soci­e­tat àgrafa. El cafè se’m torna amar­gant davant l’apa­gada de la lec­to­es­crip­tura que em vati­cina. Segons ell, la simp­to­ma­to­lo­gia és inequívoca i es mani­festa en:

a) Un foment galo­pant de l’ús de les TIC en detri­ment del lli­bre mate­rial i l’escrip­tura con­ven­ci­o­nal, que són con­si­de­rats anti­quats i superats. b) Menys­te­ni­ment i des­pres­tigi de la memòria, que es con­si­dera sobrera, ja que ara tot queda a l’abast amb un sim­ple clic. c) En con­seqüència, difi­cul­tat crei­xent dels joves per lle­gir tex­tos exten­sos i d’aspecte uni­forme, sigui novel·la o assaig. d) Per tant, tendència en tota mena de publi­ca­ci­ons a evi­tar el text seguit, acu­dint a la frag­men­tació de la infor­mació mit­jançant qua­dres i requa­dres vin­cu­lats a imat­ges. e) Feno­men pre­di­ca­ble de molts ense­nyants. Avui ja són ben poques les con­ferències que s’impar­tei­xen només amb la paraula. Gai­rebé sem­pre està pre­sent el Power Point o la imatge. I no només com a crossa per al dis­curs temàtic, sinó, sovint, com a subs­ti­tut d’aquest dar­rer. El des­es­pe­rant i irri­tant feno­men del pretès con­fe­ren­ci­ant que no fa res més que anar lle­gint el que surt en una pan­ta­lla està cada cop més extens i –el que és més greu– accep­tat i aplau­dit soci­al­ment. f) Crei­xent ús de les novel·les en for­mat àudio, que es poden escol­tar en mul­ti­tud d’esce­na­ris (con­duint, pas­se­jant...) i que sem­pre estal­via la que sem­bla tan fei­xuga càrrega de la lec­tura. g) Crei­xent menys­preu per l’orto­gra­fia, fins i tot entre els estu­di­ants d’huma­ni­tats a les uni­ver­si­tats, i, en gene­ral, per la cura en l’expressió escrita, tant per una certa insolència con­tra nor­mes que es con­si­de­ren cadu­ques (ja que estan vin­cu­la­des a l’escrit tra­di­ci­o­nal) com per l’ús d’estratègies d’escrip­tura xifrada, d’argot, abreu­jada, que bar­reja ele­ments de tota mena (emo­ti­co­nes i d’altres).

Tota aquesta simp­to­ma­to­lo­gia (i altra que per raons d’espai no es pot des­criure) abo­quen a una des­gra­ci­ada con­clusió: s’està anant acce­le­ra­da­ment cap a un procés alar­mant de des­a­pre­nen­tatge de la lec­to­es­crip­tura, així com de la pro­gres­siva subs­ti­tució de la comu­ni­cació escrita pel regis­tre oral o visual. Aviat només ens res­tarà, doncs, l’espe­rança que la futura soci­e­tat àgrafa compti amb una mena d’elit d’espe­ci­a­lis­tes en tots els països que sàpiguen lle­gir, per acce­dir als docu­ments del pas­sat, als escrits d’aque­lla època, ja remota, en què els humans escri­vien.