Viatgers captaires

Aquest agost el recor­da­rem per la indig­nació i la ver­go­nya que han anat a la deriva al mig de la Medi­terrània. La crisi entre les dues ribes del gran mar comú s’ha con­ver­tit en un pou sense fons men­tre l’Europa dels Estats mos­tra la seva pit­jor cara en haver igno­rat durant dies el destí de les per­so­nes res­ca­ta­des en alta mar per vai­xells com l’Ope­nArms. Si els immi­grants fóssim nosal­tres o les nos­tres famílies, tindríem cap dubte sobre què cal­dria fer? Qui no entén que s’havien de faci­li­tar els desem­bar­ca­ments en un port segur?

Però, aquest agost, la quota d’indig­nació s’enfila fins a l’infi­nit i més enllà després d’haver lle­git que, a Bali, n’estan fins al cap­da­munt dels viat­gers occi­den­tals que se’n van a l’altra punta de món amb les but­xa­ques escu­ra­des i allà es dedi­quen a dema­nar almoina per pagar-se les vacan­ces. Els beg­packers (en una tra­ducció lliure en podríem dir mot­xi­lla-cap­tai­res) són joves blancs que pido­len pels car­rers no només de Bali, també de ciu­tats com Bangkok i Hong Kong, amb car­tells en què recla­men poder con­ti­nuar l’experiència del viatge. Estan con­vençuts que hi tenen tot el dret aquests joves pre­po­tents que s’apro­fi­ten de la gene­ro­si­tat del sud-est asiàtic, perquè pen­sen que la seva diversió és sagrada. Fins ara, les auto­ri­tats bali­ne­ses els aju­da­ven si no tenien men­jar o un lloc per dor­mir en un país en què els habi­tants viuen amb molt menys del que ells tenen a casa. Es pot ser més mise­ra­ble?