Sols, i de dol

Avui fa dos anys i encara ara no ens ho aca­bem de creure. La violència resulta difícil de tran­si­tar sem­pre, però encara més quan no se li pot tro­bar cap lògica per molt que bus­quem pels racons men­tals o emo­ci­o­nals. Els fets del 17 d’agost del 2017 ens cos­ta­ran de superar com a soci­e­tat, i infi­ni­ta­ment més a les vícti­mes direc­tes. Davant de la tragèdia, els que en saben, filòsofs o psicòlegs, par­len del con­cepte del dol i del caràcter sana­dor d’aquest procés. El silenci impo­sat i el tabú polític que veta una inves­ti­gació fia­ble, però, ens impe­dei­xen a tots de fer un dol com cal­dria. És clar que això no ens hau­ria d’estra­nyar en un Estat on, després de 80 anys, que­den dese­nes de vícti­mes soter­ra­des als vorals de les car­re­te­res.