Si no fos per Mèxic

Cal dir que el títol està ins­pi­rat en el nom d’un banc per seure que hi ha al pas­seig Marítim de l’Escala, on els vells es reu­nei­xen a les tar­des per comen­tar tot el que podrien fer “si no fos” pel reuma, la cama, l’esquena, els anys... En aquest cas, però, ser­veix per fer referència al que hau­ria pas­sat si el govern de Mèxic no hagués fet el que va fer entre l’any 1939 i el 1950: més de 130.000 éssers humans refu­gi­ats a França, prin­ci­pal­ment, una cin­quena part dels quals eren cata­lans, no s’hau­rien esca­pat de les urpes dels nazis o dels fran­quis­tes i les hau­rien pas­sat molt negres si no és que sim­ple­ment i sen­zi­lla­ment els hagues­sin matat, com van arri­bar a fer-ho a molts.

Encara que ho pugui sem­blar, no escric pas aquest arti­cle per mirar que es ven­guin exem­plars d’un lli­bre meu, amb el mateix nom, que acaba de sor­tir, ja que és molt difícil que n’arri­bin exem­plars a Europa... el que sí vol­dria és tro­bar un xic de suport a la meva pre­tensió que es tin­gui més pre­sent l’immens valor d’aque­lla gesta, única a la història de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, que va dur a terme el govern de la meva pàtria a favor de demòcra­tes i repu­bli­cans espa­nyols, cata­lans i d’altres naci­o­na­li­tats que foren per­se­guits i fins i tot que­da­ren a la mercè de les for­ces tota­litàries que mana­ren de manera abso­luta a tants països de l’Europa occi­den­tal.

S’ha dit molt que el pre­si­dent LÁzaro Cárde­nas va obrir les por­tes de Mèxic, però s’hi hau­ria d’afe­gir que el seu suc­ces­sor, Manuel Ávila Camacho, les va con­ser­var així: ben ober­tes. Però encara hi ha molt més a dir: a més de rebre dig­na­ment uns cin­quanta mil refu­gi­ats de mol­tes menes, fa per tots els pos­si­bles per venir a reco­llir-los a França mateix, i també a Por­tu­gal, i fer-los venir a Mèxic, on foren rebuts amb els braços oberts i tin­gue­ren l’opor­tu­ni­tat de viure i de fer-ho en lli­ber­tat. Sobre això, pre­ci­sa­ment, és el que vol­dria que es tingués més pre­sent, ara que es parla tant dels 80 anys del viatge cap a Vera­cruz del pri­mer vai­xell curull de refu­gi­ats, però no tant de l’heroica feina d’uns quants joves i impro­vi­sats diplomàtics, amb la mística de la Revo­lució Mexi­cana i els pan­ta­lons molt ben posats, que es van escar­ras­sar arris­cant en molts casos fins i tot la vida, per aju­dar els per­se­guits. Cal recor­dar, per exem­ple, el poc cone­gut acord que l’agost de 1940 acon­seguí de Petain l’ambai­xa­dor mexicà Luis I. Rodríguez, gràcies al qual els refu­gi­ats que­da­ren sota la pro­tecció de la ban­dera mexi­cana, i tan­tes altres coses, com el fet de defen­sar dels fran­quis­tes el pre­si­dent Azaña amb la pis­tola a la mà...

Cal tenir pre­sents també les ges­ti­ons del cònsol gene­ral Gil­berto Bos­ques, docu­men­tant dia i nit i ama­gant a dife­rents indrets els més per­se­guits, a més de crear cen­tres d’aco­lli­ment i fent abor­dar alguns per­se­guits per la Ges­tapo, mig embo­li­cats amb aque­lla mateixa ban­dera de tres colors que encara enlai­rem amb tant d’orgull. Això és el que vol­dria: que hi hagués més consciència del que va fer la Revo­lució Mexi­cana a favor de Cata­lu­nya.