Mores

Viure dels mar­ges. Que no és el mateix que viure als mar­ges que és allà on viu bona part d’aquesta soci­e­tat des­nor­tada. Men­jar dels mar­ges, espàrrecs, rove­llons, i mores. Ara és la seva hora. M’hi acosto peri­llo­sa­ment. El perill és una esgar­rin­xada o anar a petar de cap al bar­ranc. En tinc unes quan­tes que m’espe­ren a tocar d’un canyar. Uns esbar­zers que han aga­fat volada, vull dir volum. I amb la crei­xença més pun­xes que volen fer la meva cap­tura una missió impos­si­ble. Com aquests roba­to­ris sonats que hi ha de tant en tant als museus. En par­lava amb els meus fills, aquests dies que hem fet una fugida austríaca. I al Bel­ve­dere vienès, men­tre badàvem i redes­cobríem les taques a l’oli que han bas­tit tan­tes imat­ges i colors, de Gus­tav Klimt i el seu petó o l’abraçada d’Egon Schi­ele, i tants d’altres, ens vam embran­car en els roba­to­ris que ha patit El crit del noruec Edvard Munch, que també té obra expo­sada a Viena. El 12 de febrer del 94 men­tre Noru­ega gau­dia de la inau­gu­ració dels Jocs Olímpics d’Hivern, un lla­dre amb una escala, Pal Enger, s’enduia el famós qua­dre, i com que sabia que tota la poli­cia era als Jocs els va dei­xar nota i tot. El van enxam­par tres mesos més tard, després que hagués ama­gat el qua­dre a la taula on la seva mare i oncles juga­ven a car­tes cada dia. El 22 d’agost del 2004 tres enca­put­xats armats amb pis­tola, i amenaçant qui no es llancés a terra, se’n van endur una altra còpia més gran del museu Munch d’Oslo. La poli­cia va neces­si­tar dos anys per recu­pe­rar-lo després que un dels lla­dres con­fessés que no tro­ba­ven mer­cat. Ara han reforçat la segu­re­tat amb tota mena de vidres grui­xuts. I jo un 22 d’agost miro d’endur-me les mores dels esbar­zers del camí. He espe­rat que madu­res­sin, que pas­ses­sin d’un pri­mer ver­mell esmorteït, a un roig encès i final­ment a un morat que els dona nom i gust. Una pell tibant, que t’esclata a la boca plena del suc que dei­xen anar aquesta con­junció, aquesta agre­gació d’esfe­res per­fec­tes. I ho faig mirant que no se’m clavi una d’aques­tes pues, ja sigui a les mans o a les cames, men­tre allargo braços i cos, en posats impos­si­bles imi­tant els models de Klimt, Schi­ele o Munch.