Quercus Suber

En arri­bant a Romanyà de la Selva, al cos­tat opo­sat d’on comença el poble, a qua­tre pas­ses es troba l’era de can Guitó. Un espai rodó, de dotze metres de diàmetre, amb un pavi­ment de peces de ceràmica de les que s’ano­me­nen “de ditada”, perquè en pas­tar-les hi pas­sa­ven la petja dels dits, per tal que una vegada enfor­na­des con­ser­ves­sin aquest dibuix. Envolta l’era un pedrís d’uns setanta centímetres d’alçada. És un lloc únic, tota vegada que fa esquena d’ase, i per una part es veu el mar de Palamós, i per l’altra besa tota la plana de la Selva, amb Lla­gos­tera i Cassà de la Selva a pri­mer terme. Cele­braríem que l’Ajun­ta­ment de Santa Cris­tina el res­taurés i retolés, ja que és de les poques eres que que­den, i a més, en un lloc de pri­vi­legi.

Els page­sos hi escam­pa­ven els cere­als o els lle­gums per batre’ls, sepa­rant així el gra de la palla (expressió emprada sovint per dis­tin­gir en mol­tes oca­si­ons el que és pro­fitós del que no ho és). A les Gavar­res hi havia grans exten­si­ons de ter­res de con­reu, que s’han aban­do­nat en molta part, i el bosc les ha tor­nat al seu domini selvàtic.

La pas­sada pri­ma­vera, uns troncs socar­ri­mats pel foc, allar­gas­sats a l’era, i coberts, cri­da­ven l’atenció. En una post hi havia la necrològica que publi­quem. Tot ple­gat obeïa a una per­for­mance que un animós grup eco­lo­gista va escam­par per dife­rents indrets de les Gavar­res –des de Sant Daniel fins a tocar a mar– . Tot un símbol i denúncia de l’aban­do­na­ment sofert per l’alzina surera –Quer­cus suber– a causa de la indolència de pro­pi­e­ta­ris i l’escàs ajut públic per man­te­nir-ne les plan­ta­ci­ons.

L’apro­fi­ta­ment del suro pro­ce­dent de l’escorçament d’aquests arbres, el seu bullit, el ras­pat, el lles­cat i el car­rat va ser­vir des de finals del segle XIX i tot el XX per obte­nir pan­nes pla­nes, de les quals se’n feien taps i també mate­rial aïllant, flo­ta­dors per als ormeigs de pesca i mol­tes altres uti­li­tats. Aques­tes fei­nes han pro­cu­rat vida i ali­ment per a milers de famílies de l’Empordà, la Selva, les Gui­lle­ries i el Mont­seny. Avui encara es tre­ba­lla, però ha dis­minuït sen­si­ble­ment la seva pro­ducció.

L’esquela és prou eloqüent perquè nosal­tres hi hàgim d’afe­gir cap paraula. Una denúncia clara con­tra el mal­ba­ra­ta­ment de la natura. Agrai­rem als nos­tres ama­bles lec­tors que pro­cu­rin lle­gir-la amb detall, paci­ent­ment. Imme­di­a­ta­ment es pren consciència del que suposa l’aban­do­na­ment que avui sofrei­xen els bos­cos.