Tribuna
Gaudir de la lentitud
Justament perquè vivim immersos en un procés d’acceleració vital, sentim nostàlgia de la lentitud. Sentim que hem de córrer per poder satisfer els múltiples fronts i que si no correm, quedem en els marges, però ens adonem, especialment durant el temps estival, que viure així és no viure i, a voltes, sentim una profunda melancolia de la lentitud. Voldríem disposar de temps per contemplar com el sol es pon, per passejar lentament pel camí del molí sense tenir la sensació que algú ens espera en algun lloc.
Ens hem desprès d’un sistema de vida que divideix el temps en matí i tarda, en dia i nit, dia laboral i festiu, en llunes i estacions. Vivim d’acord amb un sistema regulat pel rellotge, pels negocis i pel treball. El pla en el qual vivim s’ha tornat cada vegada més artificial; és menys humà i cada vegada més bàrbar.
Vivim apagant focs i tapant forats, anem de ciutat en ciutat per qüestions laborals; però no en coneixem cap. Tenim la sensació de viure a correcuita, sense poder contemplar el que ens envolta.
Cal fer el màxim d’operacions possible en el mínim segment de temps possible i reeixir en totes elles. En l’imperi del treball, el rendiment i la productivitat són els valors suprems. Per això, el ciutadà, quan està colgat dins d’un embús i pensa en tot allò que encara ha de fer abans de prostrar-se al llit, sent nostàlgia de la lentitud, del temps llis, de l’agenda buida, de les tardes d’estiu de la infantesa. Espera reconquerir, de nou, el valor de la lentitud en l’ancianitat i, mentrestant, s’acontenta amb els pocs intervals de desconnexió que ofereix la vida laboral.
Durant els intervals, pensa lentament, camina lentament, es dutxa lentament, menja lentament, s’afaita lentament. S’adona que, en fer totes les operacions de vida quotidiana amb lentitud, copsa millor el fluir de la vida i els actors que l’envolten.
En observar lentament els qui l’envolten, és capaç d’intuir els secrets moviments de l’ànima, colgada sota la carn. En escoltar lentament els seus fills, sense apressar-los mirant-se el rellotge, els descobreix de bell nou i allò que descobreix el desconcerta, perquè es veu obligat a trencar els tòpics i els etiquetatges socials que s’havia construït.
Tot és més complex quan s’observa amb lentitud. Els contempla com circulen carrer amunt i carrer avall i es pregunta a on van tan accelerats d’un lloc a l’altre. La lentitud li permet copsar els detalls, les arestes, les engrunes, els serrells i les traces de la vida quotidiana.
Experimentem, sovint, un esgotament per la vida accelerada que portem. Ens sentim cansats, fatigats, sense esma, però no podem parar, perquè aturar-se és sortir de la roda. En aquesta societat del cansament (expressió del filòsof coreà Byung-Chul Han) que és fruit de la sobreacceleració de la vida quotidiana, necessitem consumir tot tipus de productes per poder mantenir els ritmes de producció i de consum. Volem sortir de la gàbia d’or que ens hem construït, però no sabem com fer-ho.
Cal produir molt i amb velocitat. Produir a l’instant i que s’esgotin les existències amb velocitat. Això darrer és important, ja que la producció exigeix que els mercats puguin renovar-se; per tant, s’imposa una producció desenfrenada, sense el criteri orgànic de l’oferta i la demanda. Heus ací una producció sense fre que ha de provocar la venda per tots els mitjans al servei de la mentida i de la violència. Tot ha d’anar amb velocitat, amb la major brevetat possible, a preus ínfims, en massa, sense consideració del seu caràcter individual.
Enmig de la societat de la velocitat, el ciutadà sent melancolia de la lentitud, del passeig boscà, de la font del claustre, d’una vida que se li ha escapat de les mans mentre cerca desesperadament el rendiment i el consum.
