Ui sí: molt crítics!

Edu­car en el sen­tit crític és una neces­si­tat tan antiga com l’ombra. Sovint, pot­ser per con­ju­rar la por de la fra­gi­li­tat, par­lem de con­ques­tes històriques a l’hora de refe­rir-nos a drets (labo­rals, soci­als, polítics, humans...) que sem­blen defi­ni­ti­va­ment assen­tats. Però només cal un revés social per ado­nar-nos del tel de ceba que separa la con­questa de la pèrdua. Sense anar més lluny: fa poc ser mileu­rista era sinònim de pre­ca­ri­e­tat, ara ho és de pri­vi­legi.

Des de fa dècades, a l’Estat espa­nyol molts docents han abo­cat esforços tenaços per edu­car en l’espe­rit crític. No hi ha cap polític ni peri­o­dista ni ciu­tadà amb auto­es­tima que no es pre­senti com una per­sona amb sen­tit crític. Però és una llàstima que tant d’espe­rit crític ofi­cial no hagi ins­tau­rat un mínim de sen­tit autocrític per reconèixer que tot aquest procés ha fra­cas­sat estre­pi­to­sa­ment. La prova és que els apa­rats d’Estat –sense amb prou fei­nes resistència política, intel·lec­tual i mas­siva de la ciu­ta­da­nia– han pogut impo­sar la coerció total. Hi ha polítics a la presó i a l’exili per posar les urnes. L’Audi­en­cia de Navarra va dic­ta­mi­nar que una vio­lació en grup era només un abús sexual. For­ces poli­ci­als van dis­pa­rar con­tra immi­grants que, exhausts, neda­ven agònica­ment per abas­tar la platja. Els vells lati­fun­dis­tes del soci­a­lisme ens fan saber que “no tenim permís per res­ca­tar”. Colau ha gua­nyat dues alcal­dies gràcies als frau­du­lents movi­ments d’Estat. San­dro Rosell actu­a­litza Kafka. El cas Alt­sasu fa que el cor et gla­teixi a l’inrevés. Els ulls de Roger Español i Ester Quin­tana encara rodo­len. Ens han ino­cu­lat la idea que la democràcia emana de la llei, quan és a l’inrevés. Els vots de l’inde­pen­den­tisme són inva­li­dats. ¿Tanta publi­ci­tat i peda­go­gia de la crítica per aca­bar nor­ma­lit­zant i nor­ma­ti­vit­zant el tota­li­ta­risme?