Construïm l’Estat

Aquest 11 de setem­bre ha d’ésser una gran victòria per al sobi­ra­nisme i, a la vegada, ha de supo­sar un gir estratègic de la situ­ació. Prou de som­nis i irres­pon­sa­bi­li­tats. Amb rea­lisme, hem d’acon­se­guir la inde­pendència i cons­truir el nos­tre Estat.

Con­tra un estat auto­ri­tari i cen­tra­lista, fona­men­tat en una sola pàtria, llen­gua i ban­dera, només queda pacífica­ment i democràtica­ment opo­sar-s’hi, tot cons­truint el nos­tre Estat, amb volun­tat naci­o­nal, fer­mesa i que englobi tota la nació com­pleta (els Països Cata­lans). No podem cedir, ni demos­trar feble­ses. Un Estat com Espa­nya, imbuït de naci­o­na­lisme espa­nyol, exclo­ent, no entén res més que l’enfron­ta­ment i la sub­missió. Es cre­uen que, amb la força, sem­pre gua­nya­ran, però tot té un límit i la taca d’oli de la lli­ber­tat i la rea­li­tat de la nació cata­lana i els seus con­tin­guts de democràcia, lli­ber­tat i plu­ra­lisme seran impa­ra­bles a mitjà ter­mini.

Ferms, aquest 11 de setem­bre, hem d’asso­lir una gran mobi­lit­zació al Cap i Casal de Cata­lu­nya, però també a la resta de pobla­ci­ons del país i, si pot ésser, de la nació com­pleta, que pro­du­eixi por perquè el futur sigui nos­tre.

A curt ter­mini, ens cal la uni­tat estratègica i l’enfor­ti­ment dels espais naci­o­nals. El d’ERC és la punta de llança de l’inde­pen­den­tisme. Colom, Carod-Rovira, Puig­cercós, Jun­que­ras… han cons­truït un nou pro­jecte d’inde­pendència popu­lar i d’esquer­res i, ara, en recu­llen els fruits. Res s’impro­visa.

L’espai del “pujo­lisme” neces­sita amb urgència recons­truir-se, sense com­ple­xos de cap tipus, fins i tot res­pec­tant la figura de Jordi Pujol. Refer l’espai cen­tral que ell repre­sen­tava és impres­cin­di­ble per con­so­li­dar la majo­ria social. Seria un suïcidi esquar­te­rar aquest espai. Va ser molt impor­tant i segueix sent-ho. En aquest sen­tit, l’inde­pen­den­tisme ha d’aju­dar l’espai dels con­ver­gents a superar les opes hos­tils, que des de les dre­tes, les cla­ve­gue­res i el naci­o­na­lisme espa­nyol pre­te­nen fer-los-hi, per anor­rear-lo. Ens cal, doncs, una nova Con­vergència, que barri el pas a mani­o­bres i entelèquies com la Lliga Democràtica i altres arte­fac­tes d’aquesta mena.

Cal defen­sar també els nos­tres sec­tors revo­lu­ci­o­na­ris (la CUP i el seu entorn), perquè millo­rin resul­tats i apun­ta­lin el seu espai.

A banda de la con­so­li­dació de tots aquests espais, hem d’ésser capaços d’arros­se­gar els comuns i sec­tors del PSC cata­la­nis­tes que encara hi són, segres­tats per la burocràcia del PSOE dins del PSC.

Aquesta gran alter­na­tiva ha de tro­bar ali­an­ces naci­o­nals a les Illes i el País Valencià, que aviat es des­per­ta­ran con­tra un Estat cen­tral, incapaç de reconèixer la seva plu­ra­li­tat naci­o­nal, lingüística i cul­tu­ral.

L’11 de setem­bre del 2019 és l’inici d’una nova etapa, en què l’inde­pen­den­tisme ha d’ésser més intel·ligent i actuar sense cap lliri a la mà.