Una Diada necessària

S’atansa una altra Diada i, amb aquesta, els mals pre­sa­gis pels pocs ins­crits de l’agost, una repressió immu­ta­ble que no s’atura, llui­tes par­ti­dis­tes que no aju­den a engres­car ningú... Mal­grat tot, però, la gent hi serà. Hi con­ti­nuarà sent, perquè no ha mar­xat mai. La mobi­lit­zació de dime­cres ha de ser un cop de puny sobre la taula i ser­vir per allu­nyar fan­tas­mes i dir als poders fàctics esta­tals i a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que l’inde­pen­den­tisme hi con­ti­nua sent mal­grat tots, i que una majo­ria de cata­lans man­te­nen intac­tes les legítimes i democràtiques aspi­ra­ci­ons de deci­dir com es volen gover­nar en el futur, com a poble que són i se sen­ten. La foto tor­narà a ser molt potent, i pot­ser no serà con­dició sufi­ci­ent, però sí necessària, per seguir el camí.