anàlisi
Esteve Vilanova
Ho tornarem a fer
Era el 3 de maig del 2006. La Fontana d’Or plena de gent per escoltar una conferència que havia anunciat amb el títol Anàlisi econòmica de les comarques gironines. Encara estàvem en plena eufòria de la bombolla immobiliària i de “l’Espanya va bé”. Aquells anys vam aprendre que tant era que governessin els socialistes com el PP; la borratxera i el dopatge els anaven bé, perquè per a un governant no hi ha res millor que el creixement de l’economia i dels ingressos fiscals per poder gastar, i, si els ingressos no arriben, poder-se endeutar sense mesura i sense que ningú pregunti com ho pagarem. Eren temps d’alegria i les veus de la prudència i el raciocini eren menystingudes o ignorades. Rodríguez Zapatero va dir “Ja hem passat el PIB d’Itàlia”, i encara ens va prometre que també ho faríem amb el francès. Amb aquest ambient, era molt difícil escoltar alertes; feia dotze anys que creixíem ininterrompudament. Encara el 2006 creixíem un 3,3 % i les previsions per al 2007 eren igual d’optimistes. És en aquest context que vaig fer la conferència.
D’entrada els vaig advertir que hi hauria un petit canvi respecte al que anunciava el títol: al final parlaria de les comarques gironines; primer, però, de l’economia en general, perquè nosaltres també som i serem afectats de tot el que passarà. Reconec que les meves paraules deurien generar una barreja d’incredulitat i d’escepticisme, perquè el panorama que dibuixava del futur era molt negre, amb una greu i profunda crisi. No podia dir quan arribaria, però els assegurava que arribaria. I el 2008 va arribar. Recordo que, en veure que potser havia estat massa negatiu i catastrofista, vaig voler acabar amb un bri d’esperança, que no era tal. Els vaig dir que la Bíblia explica com Noè, a ple sol, es va posar a construir una barca perquè sabia que s’apropava un diluvi i va ser un incomprès. Amb aquell sol construir una arca? Doncs aquí demanava algú capaç de liderar un canvi, que tindria costos, però que malgrat les crítiques i les incomprensions era imprescindible.
Ara tornem a ser a les portes d’una recessió que exigirà més sacrificis. El BCE comença a construir l’arca, i demana que també ho facin els governs, sense cap èxit. Els governs espanyols fa anys que haurien d’haver fet reformes aprofitant el creixement, però han estat incapaços de fer-ho i continuen actuant com si fossin l’orquestra del Titànic. I, a diferència de la primera recessió, la propera ens agafarà molt més febles i amb menys eines per minimitzar-la. No podem oblidar que ara el Regne d’Espanya deu el 100% del PIB i no té marge de maniobra.
És alarmant escoltar amb quina lleugeresa intel·lectual ens diuen que el fet de no tenir pressupostos impedeix finançar més despeses, i més despeses socials, quan encara no han resolt el gravíssim problema de les pensions i l’assistència social. Els hem de recordar que cada any, per pagar les pensions, en èpoques com aquesta de creixement, hem d’endeutar-nos més de 17.000 milions? No és prou greu, això, que fa anys que dura, i que no siguin capaços de posar-hi remei? Què passarà quan creixem molt menys o entrem en recessió? Algun responsable s’ho ha preguntat? Lamentablement, ho tornarem a fer. Caurem al precipici amb la més absoluta impunitat política.
La resiliència de l’economia catalana ha estat molt important. Estem fent un canvi del model econòmic absorbint la primacia de la construcció per la de la indústria i la dels serveis i, alhora, fent una obertura espectacular a l’exterior. Però no ens enganyem, ho estem fent amb mitjans molt precaris, perquè des del 2017 no tenim pressupostos i, a més, la reforma del finançament autonòmic fa anys que està aturada. Veig molt difícil que a curt termini l’Estat vulgui canviar-ho i perdre el control que té ara. La competència fiscal consentida que ens fa Madrid és una altra arma d’efectes nefastos per a nosaltres i per a altres comunitats, i clama al cel el silenci d’aquest espoli.
La propera crisi potser despertarà molt més la societat, vista l’experiència anterior, i ens podria obrir una finestra d’oportunitat per capgirar les coses i fer-les millor.
