L’escola “total”

Copio del cas­tellà una pro­posta de Matèries que s’hau­rien d’ense­nyar a les esco­les, que a la xarxa té un dens i ale­groi suport popu­lar: “Nutrició, intel·ligència emo­ci­o­nal, cre­a­ti­vi­tat, coo­pe­ració, pro­gra­mació, consciència ambi­en­tal, finan­ces per­so­nals i... medi­tació.” Recor­dem ara les matèries que ja cur­sen els alum­nes (i me’n deixo; la llista com­pleta de l’ESO seria pro­lixa). Les obli­gatòries: “Soci­als (geo­gra­fia i història), edu­cació física, llen­gua cata­lana i lite­ra­tura, llen­gua cas­te­llana i lite­ra­tura, llen­gua estran­gera, matemàtiques acadèmiques i apli­ca­des, i religió o cul­tura i valors ètics.” A les quals cal sumar-n’hi cap a mitja dot­zena més d’opta­ti­ves a esco­llir entre “bio­lo­gia i geo­lo­gia, física i química, llatí, eco­no­mia, ciències apli­ca­des a l’acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal, empre­ne­do­ria, tec­no­lo­gia, edu­cació visual i plàstica, filo­so­fia, música, cul­tura clàssica”, etc. Dei­xem constància que enguany l’assig­na­tura d’edu­cació emo­ci­o­nal i medi­ació ja ha estat incor­po­rada a l’ense­nya­ment; ha de con­tra­pe­sar en els alum­nes la inci­tació a fer mana­des a què, segons els experts, els empeny la por­no­gra­fia. A més d’aquesta insu­por­ta­ble llista de matèries, hi ha un generós con­sens social i mediàtic (de fet, al revés) en un altre aspecte que l’ense­nya­ment –mes­tres d’escola i pro­fes­sors d’ins­ti­tut– ha d’assu­mir: el que abans se’n deia urba­ni­tat, que avui en podríem dir civi­li­tat i que més amunt en diuen arri­bar a être bien élevé. Subs­ti­tu­eix el que, abans que molts en dimi­tis­sin, assu­mia una part gene­rosa de pro­ge­ni­tors: edu­car els fills, anar-los ensi­nis­trant perquè esde­vin­gues­sin cor­di­als, gen­tils, soci­a­bles, res­pec­tu­o­sos...; fins fa una gene­ració era con­si­de­rat obvi. Diem pares dimi­tits, per no dir vençuts, els que no saben ni com posar-s’hi, gene­ral­ment quan ja és massa tard. I diem pares dimi­tits per no recor­dar el menys­preu que sen­ten molts cap a tot allò que podria iden­ti­fi­car-se amb criança o ins­trucció dels seus caga­ners, és a dir els reis de l’uni­vers amb capa­ci­tat i permís per humi­liar-los a ells i als avis –si els tole­ren–, i fer la vida difícil allà on siguin: escola, res­tau­rants, boti­gues, espais públics... I, ai del mes­tre que s’atre­veixi a qüesti­o­nar les fan­far­ro­ne­ries dels futurs energúmens! Ja se’n poden sor­tir, els ense­nyants, amb tants de fronts oberts? No, no poden. La majo­ria hi posen entu­si­asme –i uns altres aga­fen depres­si­ons–, però la jor­nada esco­lar només té 5 o 6 hores de les 24; la capa­ci­tat de docents i dis­cents té límits, i ja hem par­lat de les faci­li­tats de molt con­text fami­liar.