La biblioteca de Darayya

El pri­mer cop que vaig lle­gir sobre la bibli­o­teca de Darayya fou a l’entorn de l’any 2016. Una bibli­o­teca sub­terrània en aquesta urbs pròxima a Damasc sot­mesa a un setge sense treva per part de l’exèrcit de Bai­xar al-Assad entre 2012 i 2016. Un setge impla­ca­ble que pro­vocà l’èxode d’un quart de milió de per­so­nes i la des­trucció quasi total de la ciu­tat. En aquest con­text fou que algu­nes dese­nes de joves siri­ans –revo­lu­ci­o­na­ris insub­mi­sos i plens de som­nis– varen fun­dar –també en el sen­tit filosòfic de l’infi­ni­tiu “fun­dar”– una bibli­o­teca en el soter­rani d’un edi­fici en ruïnes.

Ine­vi­ta­ble­ment penso en Sara­jevo i en la importància que tenia la cul­tura com a forma de com­ba­tre la presència de la mort en el dia a dia. Mike Thom­son, cor­res­pon­sal de la BBC, explica l’experiència de Darayya en el seu magnífic Syria’s Secret Library (2019). Un lli­bre en què s’exposa la dialèctica barbàrie-civi­lit­zació en un entorn extrem con­tra el qual uns joves deci­dei­xen man­te­nir fide­li­tat al poder de la paraula escrita. En res­posta a la des­es­pe­ració i la misèria, Ahmad, Shadi, Hus­sam o Omar –entre una qua­ran­tena de valents– van eri­gir un espai d’empa­tia i d’espe­rança on desen­vo­lu­par les seves capa­ci­tats mal­grat l’adver­si­tat. “Obrir una bibli­o­teca allà on ningú no n’espe­ra­ria una”, diu Jaume Subi­rana en relació amb la bibli­o­teca orga­nit­zada a Maut­hau­sen per Joan Tar­ragó –fill de les Gar­ri­gues–, el qual formà part de la resistència orga­nit­zada d’aquest camp. Experiències simi­lars que entre si s’enlla­cen en l’espai-temps. Com si en aque­lles situ­a­ci­ons al límit de l’abisme, l’home trobés en la cul­tura l’horitzó con­cret d’una uto­pia. La força –o exce­dent, segons el terme emprat per Ernst Bloch– que cerca revo­car allò que “mai no hau­ria d’haver estat”. Fer de l’ave­nir el destí de la dimensió històrica de l’ésser humà.

Només així s’entén el risc d’anar a bus­car sota les runes de Darayya els lli­bres escam­pats sobre l’asfalt després d’un bom­bar­deig. Fins a gai­rebé 15.000 volums res­ca­tats en unes con­di­ci­ons que cos­ten de cop­sar; tots i cadas­cun amb el nom del pro­pi­e­tari escrit en la pri­mera pàgina a fi de retor­nar-los un cop la guerra hagués finit. Un prin­cipi aquest, paral·lel a la noble idea que sal­var els lli­bres era sal­var l’herència cul­tu­ral d’un poble. Lle­gir per man­te­nir intacta la huma­ni­tat de l’ésser. Lle­gir per ali­men­tar l’espe­rit i poder mirar amb espe­rança el futur.

Ni Bai­xar al-Assad ha pogut amb el seu somni en ocu­par Darayya l’agost de 2016. La bibli­o­teca ja no exis­teix, però l’Ahmad con­ti­nu­ava a Idlib –sota setge en l’actu­a­li­tat– en 2018 resis­tint a la barbàrie amb un ser­vei de bibliobús que recor­ria la província –i en l’actu­a­li­tat tre­ba­llant en una orga­nit­zació de drets civils a Tur­quia. Fins al final, davant de la indi­ferència de les grans potències. Perquè l’únic que et queda quan t’escla­fen és l’opció d’una alli­be­ra­dora praxi radi­cal. Quan l’impos­si­ble esdevé pos­si­ble en el lloc i en el moment més inver­sem­blant.