No som mones

“Papua mer­deka!” és el crit que des de fa set­ma­nes res­sona a la mei­tat occi­den­tal de l’illa de Nova Gui­nea. En indo­nesi sig­ni­fica “Papua lliure” i encarna la volun­tat històrica dels habi­tants de la regió de Papua Occi­den­tal, avui sota el con­trol de Jakarta, per esde­ve­nir un estat inde­pen­dent.

El greu con­flicte que avui enfronta els papús amb el govern indo­nesi té les seves arrels en l’època colo­nial, quan tota la regió insu­lar del sud-est asiàtic es tro­bava sota domini holandès. Les Índies Ori­en­tals Neer­lan­de­ses esta­ven for­ma­des per milers d’illes habi­ta­des per pobles asiàtics par­lants de cen­te­nars de llengües mala­ies i segui­dors de l’islam, a excepció de Papua Occi­den­tal, situ­ada a l’extrem ori­en­tal, on hi habi­ta­ven antics pobles mela­ne­sis –d’aspecte africà– sense cap relació, ni històrica ni cul­tu­ral ni reli­gi­osa, amb la resta de la colònia.

Després de la Segona Guerra Mun­dial, el líder naci­o­na­lista Sukarno va lliu­rar una guerra con­tra la metròpoli holan­desa per fun­dar la República d’Indonèsia, inde­pen­dent des del 1949. Però Papua Occi­den­tal va res­tar sota admi­nis­tració holan­desa a l’espera de cons­ti­tuir-se en una nova república inde­pen­dent. Els papús tenien autèntic ter­ror a ser anne­xi­o­nats pels indo­ne­sis. Jakarta no hi va estar d’acord i va recla­mar Papua Occi­den­tal. El 1961 Holanda havia cons­truït les estruc­tu­res d’un nou estat papú occi­den­tal i l’1 de desem­bre es va his­sar l’“estel del matí”, la ban­dera de la futura república. Però la pressió indonèsia va picar a la porta de Was­hing­ton. Una admi­nis­tració Ken­nedy, temo­rosa que un Sukarno frus­trat s’apropés a Pequín i Mos­cou, va forçar Holanda a cedir el con­trol del ter­ri­tori a Naci­ons Uni­des el 1962.

La traïció als papús s’havia con­su­mat. Naci­ons Uni­des cedia Papua Occi­den­tal un any més tard a Indonèsia amb el com­promís que es “res­pectés el dret a l’auto­de­ter­mi­nació”. Tot un poble va anar pas­sant d’unes mans a unes altres, com si fos un ramat de bens. Indonèsia, per evi­tar que en el futur l’ocu­pació fos decla­rada il·legal, va reu­nir el 1969 un miler de caps tri­bals papús i els va obli­gar a votar a mà alçada si volien pertànyer a Indonèsia o no. Tots van con­tes­tar que sí. Naci­ons Uni­des va donar per bona la votació i Papua Occi­den­tal va ser reco­ne­guda com a part inte­grant d’Indonèsia. Favor per favor, la gran com­pa­nyia minera nord-ame­ri­cana Fre­e­port va pas­sar a explo­tar els riquíssims recur­sos natu­rals del ter­ri­tori papú, i així va néixer Gras­berg, la mina més gran del món a cel obert d’or i coure que encara explo­ten els nord-ame­ri­cans amb enor­mes bene­fi­cis.

A par­tir del 1969 el govern indo­nesi del dic­ta­dor Suharto va apli­car una política bru­tal d’assi­mi­lació dels papús que molts han qua­li­fi­cat de geno­cidi. A diferència dels indo­ne­sis, majo­ritària­ment musul­mans, els papús són cris­ti­ans o ani­mis­tes i par­len llengües inin­tel·ligi­bles per als indo­ne­sis, que són menys­tin­gu­des pels colons indo­ne­sis que s’han ins­tal·lat l’illa. Als que no s’han vol­gut assi­mi­lar, la gran majo­ria, se’ls ha empre­so­nat, tor­tu­rat o fet des­a­parèixer; s’han cre­mat poblats sen­cers i s’ha forçat a l’exili milers de papús, com Benny Wenda, actu­al­ment la veu dels papús al món. Amb la cai­guda de Suharto el 1998 i l’arri­bada de la democràcia a Indonèsia, poques coses van can­viar a Papua Occi­den­tal. Tots els pre­si­dents democràtics indo­ne­sis han rebut­jat un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació i la repressió no ha ces­sat.

L’agost pas­sat, després d’un oblit de mig segle, Papua Occi­den­tal s’ha aixe­cat amb deter­mi­nació con­tra l’opressió i ha tor­nat a l’actu­a­li­tat inter­na­ci­o­nal. La gus­pira de la revolta ha estat l’insult racista pro­fe­rit per un mes­tre indo­nesi als seus estu­di­ants papús. “Mones”, els va dir. Racisme en la seva expressió més bar­ro­era. “No som mones”, cri­den els papús, i exi­gei­xen exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació i que s’anul·li la reso­lució de Naci­ons Uni­des de 1969. Recla­men un referèndum com el que es va fer a Timor Est ara fa vint anys o com el que es va fer a Nova Caledònia tan sols fa un any o el que es farà el novem­bre a Bou­gain­vi­lle.

La solució democràtica hi és, però de moment la democràtica Indonèsia no vol cedir. Tan­ma­teix, després dècades de fos­cor, quan tot sem­blava per­dut, s’ha obert una escletxa d’espe­rança i ja sabem que aques­tes fines­tres d’opor­tu­ni­tat no es poden dei­xar esca­par perquè la història no per­dona. Ara l’estat mela­nesi de Vanu­atu, jun­ta­ment amb altres països afri­cans i cari­benys, pre­para una ofen­siva perquè les Naci­ons Uni­des rec­ti­fi­quin i reco­ne­guin el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Papua Occi­den­tal. Tan sols fa un mes, això hau­ria estat ini­ma­gi­na­ble.