Temporal al BCE

Els resul­tats de l’analítica de l’eco­no­mia de la zona euro que ha vist el metge en cap del BCE, Mario Draghi, no li ha agra­dat. De fet, des del març del 2015 que el malalt va tenir una greu crisi i va entrar en cures inten­si­ves fins a finals del 2018, moment que Draghi va deci­dir començar a reti­rar-li les amfe­ta­mi­nes i es va limi­tar només a com­prar deute net, la reacció no ha estat satis­factòria. Fins a aquell moment, al malalt se li havien injec­tat tres bili­ons d’euros, i sem­blava que començava a reac­ci­o­nar, però ha neces­si­tat pocs mesos per ado­nar-se que podria haver estat una reacció a les dro­gues i ha hagut de tor­nar al trac­ta­ment inten­siu.

En el comitè hos­pi­ta­lari del BCE que va deci­dir rei­ni­ciar la teràpia no hi va haver una­ni­mi­tat dels espe­ci­a­lis­tes. Els països que tenen els comp­tes sane­jats i que són els més rics, no veuen amb bons ulls els sacri­fi­cis que han de fer els seus com­pa­tri­o­tes i el cost que suposa per a tota la soci­e­tat estal­vi­a­dora la situ­ació d’interes­sos pràcti­ca­ment a zero i les difi­cul­tats que aquesta política genera a la seva banca. Tam­poc els agrada aquesta faci­li­tat d’acu­dir a la fines­treta del BCE i acon­se­guir diners per finançar dèficits que fa anys hau­rien de tenir plans de reducció. És per això que pro­po­sen evi­tar la gene­ra­lit­zació i tor­nar al temps en què es feien ves­tits a mida impo­sant plans d’aus­te­ri­tat a canvi de les aju­des. Però Draghi ha demos­trat ser infle­xi­ble i, mal­grat les reticències, rei­ni­cia el seu pro­grama de com­pra de deute i, a més, incre­menta la pena­lit­zació dels dipòsits dels bancs del 0,4% al 0,5% per obli­gar-los a donar més crèdit. Suposo que el sanedrí del BCE que va pren­dre aquesta decisió seria molt mogut, ja que una repre­sen­tant ale­ma­nya, Sabine Lau­tenschläger, tot i no reve­lar-ne els motius, va dimi­tir del comitè exe­cu­tiu del BCE quan encara tenia dos anys més de man­dat. Sabem, això sí, que estava radi­cal­ment en con­tra de la política expan­siva i l’anunci, tot i que es farà efec­tiu a final d’aquest mes d’octu­bre jun­ta­ment amb el final del man­dat de Mario Draghi, va coin­ci­dir amb el comu­ni­cat de la represa del nou pro­grama.

El fet que el BCE sigui una ins­ti­tució ver­ta­de­ra­ment autònoma és una bene­dicció per a tots nosal­tres. Cap més orga­nisme podria haver pres una ini­ci­a­tiva com la que va pren­dre Mario Draghi el març del 2015 per sal­var la crisi del deute i el mateix euro, amb l’opo­sició radi­cal d’Ale­ma­nya i els seus ali­ats nòrdics. Fins i tot els ale­manys van por­tar aquest fet davant del seu tri­bu­nal cons­ti­tu­ci­o­nal, tot i que no els va sor­tir bé. Però cal dir que el BCE s’ha tro­bat molt sol en aquesta bata­lla per reac­ti­var l’eco­no­mia; cap país ha atès les con­ti­nu­a­des deman­des de Draghi perquè els governs també fes­sin els seus deu­res, una crida que ha tor­nat a fer ara. Nosal­tres fem el que hem de fer i neces­si­tem que vosal­tres també feu la vos­tra tasca, ve rei­te­rant Draghi. Demana als països que ho poden fer, que són bàsica­ment els nòrdics rics, com ara Ale­ma­nya, Àustria i Holanda, que posin en pràctica polítiques més expan­si­ves per aju­dar la resta d’eco­no­mies i, per una altra banda, les cons­tant apel·laci­ons als governs del sud perquè facin refor­mes pro­fun­des tam­poc ha tin­gut res­posta. Els estats francès, espa­nyol i italià són una troica de països que neces­si­ten fer grans refor­mes; Emma­nuel Macron ha començat i la resistència social és forta. A l’Estat espa­nyol i Itàlia, ins­tal·lats en el no govern o en el popu­lisme, serà difícil assu­mir aquest cost. Una inacció que encara enerva més les soci­e­tats i els governs con­tra­ris a les polítiques expan­si­ves.

De moment, el govern en fun­ci­ons espa­nyol enviarà abans del 15 d’octu­bre a Brus­sel·les el pla pres­su­pos­tari 2020 perquè se l’estudiï i li doni el vis­ti­plau. És un fet una mica estrany, ja que encara no s’ha pogut apro­var el sos­tre de des­pesa ni els objec­tius d’esta­bi­li­tat, impres­cin­di­bles per a la con­fecció d’un pres­su­post, i sense pres­su­post també és impos­si­ble que les comu­ni­tats autònomes puguin con­fec­ci­o­nar els seus, mal­grat que el govern espa­nyol els ho demana. És a dir, el des­ga­vell és des­co­mu­nal i les pre­vi­si­ons pres­su­postàries seran més fetes a ojímetro que fona­men­ta­des en bases reals. Entenc per­fec­ta­ment que Mario Draghi marxi i des­cansi de tota aquesta política. Això no és seriós, deu pen­sar.