Consell per la República

Reu­nit a Brus­sel·les l’1 d’octu­bre –de vega­des les com­me­mo­ra­ci­ons s’han de fer tre­ba­llant–, el Con­sell per la República (CpR), òrgan que aglu­tina repre­sen­tats de JxCat, ERC, Demòcra­tes, Poble Lliure, Som Alter­na­tiva, la Crida, Acció per la República i l’ANC, va acor­dar con­vo­car les for­ces sobi­ra­nis­tes –i això vol dir més que no pas única­ment les inde­pen­den­tis­tes– a una assem­blea de càrrecs elec­tes amb l’objec­tiu “d’apro­var l’estratègia” política que caldrà seguir després de la sentència de l’1-O. Em sem­bla una idea estu­penda. Des de Brus­sel·les, el CpR s’ha de con­ver­tir en la veu lliure dels par­ti­da­ris del dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Com més sigui l’Auto­ri­tat Naci­o­nal Cata­lana que coor­dina el sobi­ra­nisme, més efi­ci­ent serà el CpR. El con­flicte amb l’Estat no serà curt i el sobi­ra­nisme neces­sita reforçar-se i neces­sita uni­tat. Des de Brus­sel·les es poden fer mol­tes coses, si bé ha que­dat demos­trat que Bèlgica no és un ter­ri­tori neu­tral. Per començar, bus­car-hi ali­ats per a la causa democràtica cata­lana i con­tra la repressió. La crisi de la democràcia arreu ha posat en estat d’alerta molts grups.

En la pre­sen­tació de la pro­posta, el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont va afir­mar que la “nova fase” del procés inde­pen­den­tista s’obrirà després de la sentència i que “si la sentència fos justa, abso­lutòria”, l’assem­blea no es con­vo­ca­ria. Entenc el que va voler dir el pre­si­dent, si bé crec que no cal espe­rar a cons­ta­tar el desen­gany. Qui hagi seguit les ses­si­ons del procés ja sap com aca­barà aquest judici. La con­demna serà dura i exem­pli­fi­cant, com dures i inven­ta­des són les acu­sa­ci­ons con­tra els mem­bres dels CDR que van ser detin­guts en l’ope­ració Judes, que amb el nom ja paga. Es pot fer cas a l’antic entorn con­ver­gent, que ara s’ha con­ver­tit en alta­veu del jun­que­risme, i ple­gar veles fins que torni el bon temps, o bé con­ti­nuar llui­tant com han fet totes les cau­ses naci­o­nals del món. I fer-ho a la manera de Gandhi, és clar, que vol dir sense violència, però deso­beint, si cal, mal­grat saber qui­nes reper­cus­si­ons pot tenir per a cadascú fer-ho. La crida del CpR pretén donar més pro­ta­go­nisme al món muni­ci­pal com a motor de la lluita cap a la República cata­lana. No podia ser d’una altra manera, perquè els pobles i ciu­tats són els grans espais de soci­a­bi­li­tat. S’ataca els CDR pre­ci­sa­ment per això, perquè són una part de la base inde­pen­den­tista. Vin­cu­lar-los amb la violència és el recurs fàcil per inten­tar cri­mi­na­lit­zar tot el movi­ment inde­pen­den­tista. S’ha pas­sat d’acu­sar Torra de supre­ma­cista a ele­var-lo a cap d’un “comando” ter­ro­rista. Només els xim­plets –i els còmpli­ces de la repressió– es poden creure una història com aquesta.

La “nova fase” que reclama el CpR ha de superar l’obsessió, i espero que se m’enten­gui bé, per acon­se­guir la lli­ber­tat dels pre­sos. L’amnis­tia, que és una paraula grega que sig­ni­fica oblit, només s’acon­se­guirà amb una victòria clara dels sobi­ra­nis­tes. L’uni­o­nisme no oblida. Si el sobi­ra­nisme acon­se­gueix fer seure en una taula l’Estat, lla­vors tot serà pos­si­ble, inclús el perdó. Entre­tant, els pre­sos seran con­dem­nats i l’única forma de rei­vin­di­car-los serà con­ti­nuar llui­tant. Si l’inde­pen­den­tisme afluixa, la der­rota és segura i el com­pli­ment ínte­gre de les con­dem­nes, també. Però com que a mi em passa el mateix que a en Lluís Llach, que tam­poc no sé veure enve­llir els pre­sos a la presó, per alli­be­rar-los pri­mer cal reor­ga­nit­zar l’espai inde­pen­den­tista i cons­ti­tuir un par­tit fort que superi els grups de l’auto­no­misme. Cal apar­tar els polítics tòxics de l’escena política. I la pri­mera opor­tu­ni­tat per fer-ho serà el 10-N. Les elec­ci­ons, encara que siguin al Congrés de l’Estat que colla l’inde­pen­den­tisme, són ara una opor­tu­ni­tat per cana­lit­zar la “indig­nació” per la repressió i per recla­mar la democràcia. De la mateixa manera que el CpR és el motor de la lluita per la lli­ber­tat naci­o­nal, cada con­vo­catòria elec­to­ral ha de ser un referèndum a favor de l’inde­pen­den­tisme. Si Joan Fus­ter obser­vava, amb raó, que tota política que no fem nosal­tres serà feta con­tra nosal­tres, ara també és cert que tota victòria que no sigui nos­tra serà inter­pre­tada com una der­rota. I això és el que espe­ren els uni­o­nis­tes.

Si el CpR con­voca els càrrecs elec­tes per deter­mi­nar què fer, esta­ria bé que la gent que s’ha apun­tat al Con­sell mit­jançant el paga­ment d’una quota també sigui tin­guda en compte. Seria absurd que els repre­sen­tants muni­ci­pals que acu­dei­xin a la con­vo­catòria pre­si­den­cial no es coor­di­nes­sin amb els ciu­ta­dans que ja fa temps que han apos­tat per la via Puig­de­mont. Els meca­nis­mes de par­ti­ci­pació muni­ci­pal ja exis­tei­xen. Només cal acti­var-los.