El bar tancat

A la plaça de més amunt van obrir un bar amb gran estesa de tau­les i cadi­res a l’exte­rior. Va tenir accep­tació de seguida. A l’hivern hi tocava el sol, a l’estiu unes veles el para­ven. Encara hi és. Fan un bon cafè. L’escul­tor Yago Vila­manyà sem­pre el pon­dera. És fill del com­po­si­tor de sar­da­nes Hono­rat Vila­manyà i autor d’un monu­ment dedi­cat a la sar­dana, situat a la mateixa plaça. Aquesta plaça és “cas­te­llera”. Per la festa major s’hi aixe­quen grans cas­tells a càrrec de la colla local, els Cap­gros­sos, i les de Vila­franca i Ter­rassa. També és una plaça inter­mi­tent­ment sar­danística. Fins fa poc, quan hi havia sar­da­nes el bar havia d’enre­ti­rar les tau­les i cadi­res per fer espai a la cobla i les rot­lla­nes. Des de fa un temps, s’han de des­plaçar la cobla i els dan­sa­rins. Després del pri­mer bar n’han vin­gut un altre i un altre i és més pràctic moure el ball.

Diu­menge vaig veure que un dels tres bars havia tan­cat. Una sor­presa a mit­ges perquè no hi anava ningú o només s’omplia, i encara, quan els altres dos sobre­ei­xien. Feien pit­jor el cafè? Jo n’era un habi­tual els diu­men­ges al matí i ho tro­bava tot cor­recte. El ser­vei era una mica lent, però també ho és als altres dos bars. Si hi anava era per por­tar una mica la contrària i també perquè el diu­menge sem­pre vaig tard i quan arri­bava a la plaça els dos bars amb èxit ja eren plens. Vaig tan tard, que molts cops m’aixeco que ja començo a sen­tir l’olor del ver­mut de les altres tau­les.

A la plaça hi ha arbres. Plàtans. Ara ja no perquè l’Ajun­ta­ment ha acon­se­guit aviar-los, però durant molts anys havien estat l’habi­tatge dels estor­nells, ocells inva­sius, cri­da­ners i bruts. Només un arbre, res­pec­ta­ven. No s’hi posa­ven mai, el tenien com avor­rit. Què pre­sen­tava aquell exem­plar botànic de dife­rent? Les fulles i els bran­qui­llons eren iguals als altres, feia el cicle anual com­plet. Un any la bri­gada muni­ci­pal el va subs­ti­tuir. S’havia mort. Els estor­nells li havien detec­tat la malura amb anti­ci­pació.

Què havia detec­tat la gent –la gent que no soc jo– en el bar que ha tan­cat? Era net, els cam­brers eren simpàtics, els preus iguals, les cadi­res adap­ta­des a l’alçada de la taula, els para-sols efi­ci­ents... No els puc donar raó del mis­teri. Tres senyo­res d’una certa edat i bona presència s’hi reu­nien cada diu­menge indi­fe­rents a la pros­cripció. Aixe­cava la vista del diari i les obser­vava. Par­la­ven de les seves coses, sem­blava que tin­gues­sin con­versa per molts diu­men­ges al matí. Diu­menge pas­sat les vaig bus­car. No eren als dos bars que es man­te­nen oberts. Devien voler aquell i només aquell. Ens veiem nor­mals però ten­dim a ser rars, volàtils. El bar que ha tan­cat era el del mig. El buit que ha dei­xat sem­bla la clenxa d’un talla­focs fores­tal.

I així anar espe­rant la sentència...