Selecció de personal

Lle­geixo que ara la selecció de per­so­nal de les empre­ses anirà a càrrec d’un robot. De la “intel·ligència arti­fi­cial”, en diuen, perquè els aspi­rants no s’impres­si­o­nin pen­sant que se les hau­ran amb un ninot de llauna. Bé, no sé com anirà. No he pas­sat del titu­lar. Només desitjo que la intel·ligència arti­fi­cial tin­gui molts encerts i faci ràpids els tràmits selec­tius.

Una sola vegada he pas­sat per una selecció de per­so­nal. Una com­pa­nya de feina em va dir un dia que un seu mig noviet era un caçador de talents. Bus­cava en aquell moment una per­sona per a una feina que no em va dir, i ella creia que jo m’adap­tava al “per­fil”. Va afe­gir que, si no em feia res, li faci­li­ta­ria el meu nom perquè em truqués. La veri­tat és que jo em tro­bava per­fec­ta­ment aco­mo­dat al meu lloc de feina, però la curi­o­si­tat i la vani­tat es van fer pode­ro­ses i vaig accep­tar la gestió. Una secretària em va tru­car. La cita es va pro­duir en un pis ara no recordo si del car­rer Ari­bau o del car­rer Mun­ta­ner. En tot cas, superada la Dia­go­nal. Vaig tru­car a la porta a l’hora con­vin­guda. La recep­ci­o­nista em va dipo­si­tar en una habi­tació gran i mig a les fos­ques moblada amb una gran taula amb mol­tes cadi­res al vol­tant. Em va dir que m’hau­ria d’espe­rar i se’n va anar. Em vaig que­dar sol i tan­cat en l’espai enorme. Com que la recep­ci­o­nista no m’havia dit que segués, em vaig man­te­nir dret, per si for­mava part de la prova. Si el que m’havia d’entre­vis­tar em tro­bava asse­gut, pot­ser em res­ta­ria punts. També me’n podria res­tar si em veia dret: diria poc de la meva capa­ci­tat d’ini­ci­a­tiva. Vaig pen­sar que una càmera ama­gada em valo­rava els movi­ments. La poca llum que entrava per les fines­tres va anar min­vant. Era el ves­pre. Tenia a prop l’inter­rup­tor de la llum. L’havia d’acci­o­nar? Vaig optar per la ver­ti­ca­li­tat, la immo­bi­li­tat i la fos­cor. Vaig pen­sar en la pos­si­bi­li­tat que l’exa­mi­na­dor em dugués a sopar. No havia de caure en la trampa dels espàrrecs. Els espàrrecs s’han d’aga­far amb els dits. Molts incauts han per­dut la feina pos­si­ble per usar la for­qui­lla i el gani­vet. Va entrar final­ment el caçador de talents. Tam­poc va encen­dre el llum. No recordo res del que em va pre­gun­tar. Ni li vaig veure la cara, perquè seia al con­tra­llum de la fines­tra. Em va dir que ja tin­dria notícies seves. No en vaig saber mai més res. La noia de la feina tam­poc me’n va dir paraula. Vaig saber després que havia renyit amb el noviet. El meu fracàs davant la “intel·ligència natu­ral” va ser abso­lut. M’hau­ria d’haver asse­gut? Hau­ria d’haver encès el llum? No vaig res­pon­dre satis­factòria­ment? Hi hau­ria d’haver anat sense cor­bata?

Una última cosa: que no diuen que els robots pren­dran la feina als humans? Se selec­ci­o­na­ran entre ells? Faran la prova dels espàrrecs?

I així anar espe­rant la sentència...