Trencant Espanya

Dos anys després, és una evidència que a l’Estat espa­nyol no s’ha ana­lit­zat prou què va sig­ni­fi­car la bru­tal violència poli­cial exer­cida con­tra els votants de l’1-O. Hi ha un abans i un després pel que fa a la des­con­nexió dels cata­lans amb l’Estat. L’any 2006, el pre­si­dent José Mon­ti­lla par­lava de “des­a­fecció” perquè ja veia que les aspi­ra­ci­ons dels, lla­vors, auto­no­mis­tes, ana­ven pel pedre­gar. L’any 2010, la sentència de l’Esta­tut va mar­car un punt d’inflexió i va fer que molts puges­sin al carro dels que, mino­ri­ta­ris fins lla­vors, pen­sa­ven que l’única solució a l’encaix entre Cata­lu­nya i Espa­nya era la inde­pendència. Però, al meu parer, és l’1-O el que trenca tots els esque­mes. Què has d’anar a nego­ciar amb un Estat que, sabent que allò que tu vens com un referèndum no té cap pos­si­bi­li­tat de tri­om­far, sabent que ha des­mun­tat tot el sis­tema informàtic, en lloc de desau­to­rit­zar-lo política­ment, envia milers de poli­cies a ato­nyi­nar els seus ciu­ta­dans? Què espe­res d’un país que té un monarca que dona patent de cors a tots els poders de l’Estat per repri­mir –cas­ti­gar com a ven­jança– tots els que, d’una manera o altra, hagin par­ti­ci­pat en l’1-O? Més encara, que té un rei al qual tant li fa cas­ti­gar els ciu­ta­dans, tècni­ca­ment espa­nyols, que viuen a Cata­lu­nya encara que no siguin inde­pen­den­tis­tes, fent mar­tin­ga­les perquè les prin­ci­pals empre­ses en mar­xin?

L’1-O va ser un tren­ca­ment. Pre­gun­teu a la gent gran, la que havia vis­cut la repressió fran­quista. Pre­gun­teu als pobles on la Guàrdia Civil es va acar­nis­sar, mol­tes vega­des després d’haver tret ja les urnes. Pre­gun­teu a la gent, d’esquer­res, que dies abans deia que no vota­ria perquè l’1-O no tenia garan­ties però que, en veure les imat­ges, va anar a votar.

Espa­nya no és cons­ci­ent del que va ser l’1-O, del que tar­darà a des­a­parèixer de l’ima­gi­nari col·lec­tiu. I, de la mateixa manera, no és cons­ci­ent del que sig­ni­fi­carà una sentència con­dem­natòria per uns fets que poden ser erro­nis política­ment, però no pas delic­tius. Els poders de l’Estat són els que, amb actu­a­ci­ons com les de l’1-O, el 3-O o una sentència con­dem­natòria com a revenja, tren­quen Espa­nya. No pas els inde­pen­den­tis­tes.