Hotels

Cata­lu­nya té en l’actual sis­tema de com­petències autonòmiques dos temes de par­ti­cu­lar importància i sin­gu­la­ri­tat. D’una banda, les polítiques de segu­re­tat, amb poques excep­ci­ons, i de l’altra, les polítiques peni­tenciàries. Unes i altres sem­blen ara al bell mig d’una tem­pesta per­fecta quan en rea­li­tat es tracta de temes que s’hau­rien de pre­ser­var de qual­se­vol mani­pu­lació i ins­tru­men­ta­lit­zació política. És suïcida, insen­sat i irres­pon­sa­ble trac­tar de crear una con­fron­tació entre cos­sos de segu­re­tat i des­gas­tar-ne la cre­di­bi­li­tat. És igual­ment insen­sat trac­tar de fri­vo­lit­zar al vol­tant del sis­tema peni­ten­ci­ari i de les pre­sons de Cata­lu­nya. La referència a pre­sons cata­la­nes com “hotels” denota una manca de cul­tura cívica i democràtica i amaga greus man­can­ces en els meca­nis­mes ideològics que mouen deter­mi­na­des for­ma­ci­ons polítiques. Els governs de progrés (2003-2006 i 2006-2010), pri­mer amb l’impuls del con­se­ller Josep M. Vallès i després de la con­se­llera Mont­ser­rat Tura, van creure impres­cin­di­ble abor­dar i resol­dre un pro­blema endèmic: pre­sons obso­le­tes, satu­ra­des i con­ges­ti­o­na­des. Es van cons­truir Lle­do­ners, Qua­tre Camins (joves), Puig de les Bas­ses, el Cat­llar i es va exe­cu­tar l’obra de Bri­ans 2 ja adju­di­cada. Això va per­me­tre tan­car les pre­sons de Tar­ra­gona, Girona, Tri­ni­tat i final­ment la Model. Natu­ral­ment els governs van pen­sar en el sis­tema i en les garan­ties, i van creure que es trac­tava de com­plir uns requi­sits indis­pen­sa­bles per a les pre­sons del segle XXI. És demen­cial pen­sar que les pres­ta­ci­ons del sis­tema peni­ten­ci­ari català van ser pen­sa­des per al gaudi de pre­sos de signe polític. Van ser pen­sa­des per a la dig­ni­tat dels ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes, per a la dig­ni­tat de la justícia i per a l’eficiència d’un sis­tema peni­ten­ci­ari que el govern assu­mia amb res­pon­sa­bi­li­tats reco­ne­gu­des d’estat.