Punt i seguit

Al cap de poques hores de la des­fi­lada pel cen­tre de Madrid de la cabra de la Legió i del seu seguici, arriba la sentència del procés. A càrrec d’un tri­bu­nal que he de pen­sar que és del tot autònom dels poders polítics d’un Estat sense govern defi­ni­tiu. Si no hi ha penes per al delicte de rebel·lió, sí que trobo nota­bles les de presó: la veïna em diu: “Això rai, els jut­jats, ¿qui els designa i con­trola?”. I, dona tafa­nera com és, em pre­gunta quants anys va pas­sar a la can­gri el res­pon­sa­ble dels crims d’estat del GAL. Li dic que no es negui­tegi: que el 1934 el pre­si­dent Lluís Com­panys i tots els con­se­llers de la Gene­ra­li­tat van ser empre­so­nats, si més no ini­ci­al­ment, al vai­xell Uru­guay, al port de Bar­ce­lona. Dona que lle­geix, em diu: “Antes de lla­marse ‘Uru­guay’, el tal barco lle­vaba el nom­bre de ‘Infanta Isa­bel de Borbón’.” ¿Sí? Més enllà de les anècdo­tes, i ja amb memòria de vellet que no hi toca –ep!, i després de tor­nar a expres­sar el meu suport sin­cer als con­dem­nats, amics com són de l’ànima–, dic que l’entre­banc, per indig­nant i dolorós que sigui, no pot ser gaire res més que l’atu­rada tem­po­ral d’una ope­ració retorn. Can­sats, escu­rats de recur­sos econòmics, tips de sen­tir pen­ja­ments insul­tants –ja se sap: “Brams d’ase no pugen al cel!”, que “ara és l’hora d’estar alerta”–, si la res­posta de la ciu­ta­da­nia no es desin­fla. Una part dels polítics elec­tes, i que viuen unes imme­res­cu­des vacan­ces paga­des, només pen­sen en l’arti­cle 155... tot i que molts d’ells, i ho he com­pro­vat, ni saben ben bé què diu. I és que s’ado­nen, com el poeta, que Lavo­rare stanca.