El judici farsa

En resum: uns poli­cies ens van pegar l’1 d’octu­bre i la justícia espa­nyola ha con­dem­nat els que van rebre. L’Estat no es podia per­me­tre una segona presa de pèl després del 9-N i s’ha ven­jat. Fins aquí el resum.

I, para­do­xal­ment, la res­posta dels con­dem­nats, que són els que van rebre, ha sigut tor­nar a fer allò per la qual cosa van ser con­dem­nats i tor­nar a rebre. I aquí estem.

Es podria arri­bar a enten­dre que un Estat empre­sonés uns polítics per haver decla­rat la inde­pendència de part del ter­ri­tori. Però és que resulta que tant dis­cu­tir si Car­les Puig­de­mont havia d’haver con­vo­cat elec­ci­ons en lloc d’anar al Par­la­ment a votar una mena de decla­ració d’inde­pendència i resulta que això no ha tin­gut cap mena d’importància. Cent anys de presó per una mani­fes­tació que va fer la gent i que, és una evidència, no van impe­dir la feina de la justícia. Cent anys de presó per un referèndum fet per la gent i l’orga­nit­zació del qual està des­pe­na­lit­zada. Però, és igual, la novel·la estava escrita pel puny de Pablo Lla­rena i ins­pi­rada pels qui la set­mana pas­sada eren a la caserna de Sant Andreu de la Barca, des de fis­cals fins a la Guàrdia Civil. El judici ha estat una farsa que, mal­grat haver-se vist per tele­visió i el tea­tret de Manuel Marc­hena, ha tin­gut una sentència que ignora els tes­ti­mo­nis i les pro­ves prac­ti­ca­des. No ha ser­vit de res.

Els poders de l’Estat han mani­pu­lat la democràcia amb una acu­sació infun­dada de rebel·lió que ha impe­dit exer­cir als dipu­tats esco­llits democràtica­ment. Han apli­cat un 155 il·legal per una “simbólica e ine­fi­caz decla­ración de inde­pendència”. I han des­truït la sepa­ració de poders. No hi ha rebel·lió, no hi ha sedició, no hi ha violència. Però per ven­jança empre­so­nen la pro­testa popu­lar, el dret a mani­fes­tació, la lli­ber­tat d’expressió, la democràcia i l’auto­de­ter­mi­nació. La sentència és un atac a l’inde­pen­den­tisme, però inter­pel·la tots els demòcra­tes. Això és el que han d’enten­dre tots els que es mos­tren pru­dents a l’hora de valo­rar la sentència.