L’orientació

Dijous a la tarda. Men­tre espero a peu de car­re­tera la Marxa per la Lli­ber­tat que el dia abans ha sor­tit de Girona i que ara fa una estona ha dinat a Arenys de Mar, em trobo un amic que viu a l’Empordà. En diria el nom, perquè té una pro­jecció pública i molts de vostès el conei­xen, però per una banda la Marxa a la qual s’unirà des d’aquest punt està for­mada per gent anònima i per l’altra més val ser pru­dent. Tot­hom és can­di­dat a sediciós. L’amic, que té una edat, va sor­tir ahir de Girona. A Mal­grat de Mar ha aga­fat el tren fins a Mataró: “Tinc una pròtesi al maluc.” Des d’aquí seguirà fins a Premià de Mar, a peu. Són deu quilòmetres. A mi, sense ortopèdies i sen­si­ble a la calor, se’m fa una mun­ta­nya, i això que tret d’una puja­deta a Cabrera de Mar, el camí és a peu pla. Veiem venir la capçalera de la Marxa. L’amic treu de la mot­xi­lla una pan­carta de con­fecció caso­lana, un llençol i unes lle­tres fetes amb esprai, i la penja d’un semàfor perquè sigui visi­ble pels cami­na­dors. Conté una invec­tiva con­tra Espa­nya. Sem­bla que espe­rem la caval­cada dels Reis, o una rua, o una volta ciclista. En qual­se­vol cas, una mani­fes­tació d’ale­gria. L’és. Tota aquesta gent que demà pas­sat ha d’arri­bar a Bar­ce­lona per con­fluir amb altres colum­nes que han sor­tit de tot Cata­lu­nya pro­testa per una sentència igno­mi­ni­osa, peni­ble, extre­ma­da­ment entris­ti­dora, però manté el tremp i la moral alta. Hi ha bici­cle­tes, cot­xets, ban­des de música, cot­xes dis­fres­sats, trac­tors. Perdo de vista l’amic. Davant de l’estació del tren els pele­grins fan una pausa. Beuen aigua, men­gen pomes per la set que l’orga­nit­zació ha pre­vist. Un senyor em diu: “A Arenys de Mar no he parat de plo­rar veient tanta gent del poble que ens ha ser­vit dinar, inclo­sos molts res­tau­rants.” Un altre senyor em pre­gunta: “Què li sem­bla, això?” “Gent magnífica.” “Vostè creu que acon­se­gui­rem res?” “A la llarga pot­ser sí.” Se’m sin­cera, té ganes de fer-ho, són quilòmetres d’anar rumi­ant: “Tan­tes mani­fes­ta­ci­ons pacífiques durant tants anys han tin­gut poca efec­ti­vi­tat. Estic en con­tra de la violència però em fa l’efecte que els joves que cau­sen estralls noc­turns a Bar­ce­lona i altres llocs seran més útils a la causa, si de pres­si­o­nar i nego­ciar alguna cosa amb Madrid es tracta.” No tot­hom, entre els més pacífics, refusa la violència. Ens ho hem d’apun­tar. Ens hem d’apun­tar també que ningú aquí, en aquest lloc d’avi­tu­a­lla­ment, con­fia gaire en els polítics. Han dei­xat de ser un refe­rent. Van a Bar­ce­lona, sí. Als jar­di­nets de Gràcia, a l’agu­lla iman­tada de l’obe­lisc del Cinc d’Oros. Però on van, al marge d’un lloc físic? Qui els recull i cana­litza el clam i les exigències? Cata­lu­nya es troba en un dels moments més difícils de la seva història amb la pega de tenir els líders i el govern sense plans i sense brúixola.