Opinió

Tribuna

Preguntes a l’aire

M’afa­nyava a aca­bar Assaig gene­ral d’una revolta que els dia­ris ja anun­ci­a­ven el dia i el con­tin­gut de la sentència. La veri­tat, del lli­bre m’ha agra­dat la part assagística. El rol de les apa­ren­ces en el des­ple­ga­ment del cata­la­nisme. La rei­vin­di­cació de l’espe­rit pacífic d’una classe mit­jana que “fa impos­si­ble una res­posta revo­lu­cionària” o l’anàlisi dels cos­tos soci­als de l’acce­le­ració inde­pen­den­tista. Una mica menys, que ens torni a expli­car Prat de la Riba, Pujol o l’espe­rit del PSUC amb les gote­tes a l’ús d’Hur­tado, Gaziel i Vicens Vives. I és que Álvaro ens ofe­reix una nova dosi d’autocrítica tan necessària com, ai, ja tran­si­tada. El pro­blema, diu, ha estat treure la política de les ins­ti­tu­ci­ons. I per posar nom a la cosa no hi ha res com treure a pas­se­jar el gran papu: són coses del popu­lisme.

El pro­blema del plan­te­ja­ment d’Álvaro és el que es desprèn d’una anàlisi que ha dedi­cat pàgines i pàgines a cons­truir amb encert. Un estat sense sepa­ració de poders. Un naci­o­na­lisme espa­nyol que, des dels temps de Cuba, es cons­tru­eix con­tra l’ene­mic inte­rior. Uns mit­jans de comu­ni­cació per als quals la uni­tat d’Espa­nya és més impor­tant que la veri­tat. Amb el seu coro­nel Baena, jutge i part, fus­ti­ga­dor d’heret­ges i fil­tra­dor de secrets. Amb les seves cla­ve­gue­res sem­pre a punt de men­tir i calum­niar.

Cata­lu­nya, tea­tre d’ope­ra­ci­ons per uni­fi­car un estat que busca ser nació. Cata­lu­nya, esquer per treure vots. A l’altra banda, des de les ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat, cap mà amiga. El dubte: quina política es pot fer en aquest con­text?

Si en les pel·lícules ame­ri­ca­nes ens fan creure que el poder judi­cial han de con­te­nir-se davant la força impla­ca­ble de la llei escrita, con­vin­drem que a l’Estat espa­nyol el seu revers és la norma. La llei escrita com a pro­blema per impar­tir justícia. Per això cal retorçar l’adju­di­cació de cau­ses i jut­ges. Per això cal esmen­tar la rebel·lió per després negar-la i així apar­tar del camí can­di­dats a pre­si­dent. Una sentència ima­gi­na­tiva i amb flaire de Bri­ga­des Roges, pedagògica: col­pir-ne un per edu­car-ne cent. Una sedició que, ves per on, comença el 20-S i acaba l’1-O. I a la vista de la sentència, comen­cem a pati­nar. En retros­pec­tiva, va ser o no va ser un error la pro­cla­mació de la inde­pendència? És cor­recte uti­lit­zar Torra de para­llamps quan fou el jutge Lla­rena qui va posar-lo, ja hem vist com, on és?

A Álvaro ni li agrada ni el popu­lisme ni la política al marge de les ins­ti­tu­ci­ons. Queda clar. El pro­blema que ell no pot resol­dre: on ens porta la política ins­ti­tu­ci­o­nal que ell mateix s’ha encar­re­gat efi­ci­ent­ment de des­le­gi­ti­mar? “Les ins­ti­tu­ci­ons i lli­ber­tats democràtiques les pro­te­gei­xen les urnes quan es pot i els car­rers quan no es pot.” Quan ho diuen els eco­no­mis­tes Ace­mo­glu i Robin­son aplau­dim amb les ore­lles.

Per als cata­lans la pro­posta d’Álvaro és que millor ho dei­xem en les urnes. I aquí et pre­gun­tes per què, en el lli­bre, ha cre­gut con­ve­ni­ent expli­car-nos el cas irlandès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia