#TsunamiGeneracional

Aquests dies d’inten­ses mobi­lit­za­ci­ons en res­posta a la ver­go­nyosa sentència del Suprem, l’enginy de la bona gent s’agu­ditza i troba mane­res cre­a­ti­ves d’expres­sar la seva frus­tració. Arreu del país sur­ten múlti­ples ini­ci­a­ti­ves, algu­nes amb més ressò i difusió que altres però totes igual­ment relle­vants, que posen de mani­fest que som un poble “ale­gre i com­ba­tiu”. Una mos­tra d’aquesta intel·ligència col·lec­tiva són els diver­sos eslògans que omplen de poe­sia pan­car­tes i mani­fes­ta­ci­ons. És un goig pels sen­tits lle­gir i escol­tar fra­ses i càntics que van des de la sub­til metàfora a la crua evidència des­crip­tiva, pas­sant pel sar­casme en punxa o la fina iro­nia.

Una de les que més m’ha cri­dat l’atenció és una que diu: “Som les netes de les àvies que vau pegar l’1 d’octu­bre” per la pro­fun­di­tat tan sen­zi­lla que tras­pua.

És molt interes­sant obser­var el procés d’eman­ci­pació naci­o­nal que està vivint Cata­lu­nya des d’un pers­pec­tiva gene­ra­ci­o­nal. A les mas­si­ves mobi­lit­za­ci­ons dels dar­rers 11 de setem­bre hi havia tot el ven­tall pos­si­ble: famílies sen­ce­res amb els avis, els pares i els nets. Tres gene­ra­ci­ons que con­jun­ta­ment han anat ges­tant una com­pli­ci­tat fes­tiva i pacífica per evo­lu­ci­o­nar del “som una nació” i el dret a deci­dir de les pri­me­res mani­fes­ta­ci­ons a la inde­pendència de les dar­re­res.

Després de l’1 d’octu­bre i amb el des­con­cert de la presó i l’exili dels nos­tres líders cívics i polítics van ser, en molts casos, els avis i les àvies els que van man­te­nir encesa la flama de la “resistència”. Durant mesos d’apa­rent apa­tia gene­ral va ser bàsica­ment la gent gran, amb una tena­ci­tat admi­ra­ble, els que van per­sis­tir amb les con­cen­tra­ci­ons i els actes rei­vin­di­ca­tius quo­ti­di­ans a preu de car­rer i a porta de pre­sons.

I ara, amb la sentència, han estat el joves els que majo­ritària­ment han lide­rat la res­posta i han aga­fat el relleu a les pla­ces i avin­gu­des. Uns joves incrèduls i rebo­tats davant la bru­ta­li­tat de la repressió poli­cial que ha des­per­tat defi­ni­ti­va­ment les seves consciències i el seu acti­visme latent. I quan han rebut els joves, les mares i els pares de mit­jana edat han sor­tit a defen­sar enèrgi­ca­ment als seus fills amb una bar­reja de por i orgull, patint per les con­seqüències però con­tents per la intenció.

L’abso­luta falta d’empa­tia de l’Espa­nya del “a por ellos” ha des­per­tat en la soci­e­tat cata­lana una revo­lució multi-gene­ra­ci­o­nal d’impre­vi­si­bles con­seqüències. Hi ha qui diu que el procés ha frac­tu­rat a la soci­e­tat cata­lana. Pos­si­ble­ment l’ha esquer­dat en alguna part. Però de la mateixa manera ha cohe­si­o­nat a cen­te­nars de milers de famílies tra­vant una com­pli­ci­tat inter-gene­ra­ci­o­nal unint en la defensa de les lli­ber­tat indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves a àvies, mares i netes. Un autèntic #Tsu­na­mi­Ge­ne­ra­ci­o­nal