Amnèsia

“La història no es repe­teix, però els meca­nis­mes soci­opsi­cològics són els matei­xos, que en un con­text de cri­sis ens empe­nyen a ser còmpli­ces irra­ci­o­nals de doc­tri­nes cri­mi­nals.” Són parau­les de la peri­o­dista franco-ale­ma­nya Géral­dine Schwartz al seu lli­bre Los amnésicos, que explora el seu pas­sat fami­liar i la relació amb el nazisme. El seu avi Karl, de Manheïm, es va bene­fi­ciar de la com­pra d’una petita petro­li­era a un jueu, Julius Löbman, en el moment d’espoli, asset­ja­ment, expulsió i geno­cidi, durant el ter­cer Reich. Més tard, després de la guerra, quan el Löbman que salva la pell als EUA (una part de la família és assas­si­nada a Auschwitz) li demana una repa­ració, Karl Schwartz ama­garà el cap sota l’ala. L’avi matern, per la seva banda, també va ser gen­darme a la França de Vichy. Fins a quin punt era pos­si­ble no dei­xar-se arros­se­gar pel nazisme? Com es podia dir no, sense tenir fusta d’heroi, sense arris­car la vida o anar a petar a un camp de con­cen­tració? Els avis de Géral­dine van girar la vista quan hi va començar a haver crims, depor­ta­ci­ons, quan es van posar estre­lles de David gro­gues al pit dels jueus per dis­tin­gir-los.

Però no només la gent nor­mal es va dei­xar arros­se­gar pel nazisme; també els científics, segons que ha recreat el valencià Martí Domínguez a L’espe­rit del temps. Hit­ler va pro­me­tre i donar diners per a la recerca, i també va acon­se­guir sus­ci­tar una sen­sació d’igual­tat, de reduir les divi­si­ons soci­als. Va tor­nar l’orgull als ale­manys després del Trac­tat de Ver­sa­lles. I encara hi podem afe­gir el premi Gon­court L’ordre del dia, d’Éric Vui­llard, que arrenca amb la reunió dels grans empre­sa­ris que van finançar el règim, ho devien fer pel “tall de carn a la sopa”.

Schwartz sac­seja consciències, impul­sada per l’exem­ple del seu pare que va qüesti­o­nar, com tants altres joves, el que havien fet els seus pro­ge­ni­tors durant la dic­ta­dura. Perquè és clar que l’amnèsia es va esten­dre com un tel durant molts anys tant a Ale­ma­nya, com en una França que parla de l’alli­be­ra­ment i oblida el paper col·labo­ra­ci­o­nista. Aquesta amnèsia, aquest no par­lar ni d’Holo­caust, ni de la Shoà, ni de la Solució Final, de què ens sona? Amb Franco final­ment fora del Valle de los Caídos, no hi segueix havent encara un gran dèficit de memòria històrica que va cor­cant la salut democràtica? No sé per què m’ho pre­gunto.