De ficció a realitat

Ha de tor­nar la política al ter­reny de joc. Ja han judi­ci­a­lit­zat la política. Han pro­vat la repressió més dura. El 9-N van menys­te­nir aquell assaig gene­ral que va fer el país, i pot­ser al final va ser la res­posta menys malèvola per als interes­sos esta­tals. L’1 d’octu­bre, els cos­sos de votants que només enar­bo­ra­ven una pape­reta per posar dins de l’urna van rebre els cops més insen­sats d’un Estat espa­nyol que des de fa anys ni entén ni vol enten­dre què passa a Cata­lu­nya. I la judi­ci­a­lit­zació ha aca­bat amb els pre­sos polítics amb una quan­ti­tat d’anys a la presó, un fet que ara com­plica qual­se­vol solució si ens cre­iem encara que hi ha divisió de poders, un extrem que és difícil de con­ce­bre amb els errors gar­ra­fals i l’acti­tud dels jut­ges, la fis­ca­lia i l’advo­ca­cia de l’Estat. Després de les elec­ci­ons i tenint en compte els resul­tats, que encara diu­menge diri­gents soci­a­lis­tes con­si­de­rin que la via inde­pen­den­tista ha que­dat inva­li­dada és molt més que tenir palla a l’ull. I ara tenir una mio­pia galo­pant posarà en risc tot l’Estat, el que pre­te­sa­ment ells volen defen­sar. Fa un parell de dècades, David Duran escri­via el lli­bre Cata­co­nya, on la tesi prin­ci­pal era que els espa­nyols sen­tien ver­go­nya de les acti­tuds dels cata­lans i ens aca­ba­ven con­ce­dint la lli­ber­tat com a país. La rea­li­tat ha anat cap a un altre cos­tat. Ni el PSOE, ni el PP, ni Cs van saber cali­brar la mag­ni­tud de la tragèdia que supo­sava que Vox anés aga­fant força, pri­mer en governs autonòmics, després que entrés al Congrés i que ara ja siguin com el Cid Cam­pe­a­dor i sem­bli que poden sal­var la pàtria, la seva, fins i tot sense alè de vida.

El Tsu­nami agafa les reg­nes de les mobi­lit­za­ci­ons i avui a la Jon­quera ha vol­gut visu­a­lit­zar i fer palès a Europa que els cata­lans volen poder exer­cir el seu dret a vot en un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, com recu­llen els con­ve­nis inter­na­ci­o­nals dels drets dels pobles. Sense excusa. El Sit and talk agafa múscul per fer veure a l’Estat que l’única manera de sor­tir de l’atzu­cac és par­lar, asseure’s i tor­nar a la política, allò d’on mai havia d’haver-ne mar­xat. Tor­nant a la ficció de Cata­co­nya, segur que mai David Duran va pen­sar que aque­lla faula diver­tida inven­tada encara en l’època del peix al cove podria gai­rebé tenir visos de rea­li­tat. Però una rea­li­tat on no serien els cata­lans els que aver­go­nyi­rien els espa­nyols, sinó uns espa­nyols que aca­ben fent aver­go­nyir els matei­xos ciu­ta­dans de l’Estat i cada cop més països euro­peus.