Opinió

Tribuna

Els límits i la necessitat

“Els grans canvis històrics de qualsevol signe s’han produït contra la llei vigent: els drets socials, el sufragi universal, l’Església de Roma, la República Francesa, els Estats Units d’Amèrica…

No des­co­briré res dient que la resistència és un fac­tor clau en la reso­lució de les guer­res. Perquè Cata­lu­nya i Espa­nya estan en guerra, una guerra impos­si­ble en ter­mes mili­tars, segu­ra­ment per sort, encara que la causa situï en des­a­van­tatge estruc­tu­ral una de les parts; una guerra que no serà perquè només l’altra part té armes.

El can­sa­ment i el desànim tenen l’ori­gen en el sen­ti­ment d’una part impor­tant dels inde­pen­den­tis­tes que els polítics sus­ten­ta­dors de la causa no fan el que cal per rea­lit­zar-la. I entrem en mati­sos: perquè no han pogut, perquè tenen por, perquè són uns inep­tes, perquè no ho han vol­gut fer mai i per tant han enga­nyat deli­be­ra­da­ment la ciu­ta­da­nia amb pro­me­ses que sabien que no com­pli­rien, perquè són uns egois­tes sense escrúpols que se’ls en fot tot i només estan pel càrrec, la pol­trona i el sou, perquè són uns fal­sa­ris traïdors, etcètera.

Per damunt de tot plana la rea­li­tat que les tres for­ma­ci­ons amb capa­ci­tat per obte­nir repre­sen­tació són inca­pa­ces d’unir-se en una estratègia con­junta. Els par­ti­da­ris d’anar sepa­rats esgri­mei­xen diver­sos argu­ments: que una can­di­da­tura con­junta obtin­dria menys dipu­tats que llis­tes sepa­ra­des, perquè no seria esco­llida pels votants d’esquer­res per la presència de la dreta, i al revés amb la presència de l’esquerra; que en les cam­bres cor­res­po­nents hi ha més presència amb tres grups. Els par­ti­da­ris d’anar junts apor­ten altres raons, algu­nes de les quals em per­meto fer meves: que gràcies a la –maleïda– llei D’Hont, és més pro­ba­ble que sur­tin més dipu­tats; i, sobre­tot, una qüestió d’imatge: ser la pri­mera força en resul­tats elec­to­rals per sobre de les altres és fona­men­tal tant en clau interna a l’hora de la gestió com en clau inter­na­ci­o­nal per com s’és per­ce­but, un fet deter­mi­nant a Escòcia, i en certa manera també al Que­bec amb el PQ i el Bloc, molt més coor­di­nats que ERC i JxCat, i ja no cal dir que la CUP. “Divide y ven­cerás”, diu l’ene­mic, i sem­bla que aquí encara no hi hem arri­bat.

Al punt on som, la pugna ha retor­nat a l’ori­gen: a la ciu­ta­da­nia, ara enri­quida amb la par­ti­ci­pació activa dels joves, sobre els quals ha cai­gut una inútil polèmica, fruit en una de les ban­des tant de la por com del des­co­nei­xe­ment. Que les revo­lu­ci­ons com­por­ten, com a mínim, inco­mo­di­tats, qual­se­vol lec­tor d’història ho hau­ria de saber si no és un anal­fa­bet fun­ci­o­nal. El cas és: es vol un estat o no es vol? Si la res­posta és sí, cal conèixer-ne el cost i assu­mir-lo. Al prin­cipi, tallar una auto­pista; més enda­vant pot ser més alt. Ja sabem que ens poden treure un ull, o obrir el cap, o fotre’ns a la presó sense garan­ties civils, sense saber quan en sor­ti­rem. Fins i tot els qui es que­den a casa con­tem­plen estu­pe­fac­tes com se’ls inclou dins d’una massa des­hu­ma­nit­zada de delinqüents i ter­ro­ris­tes.

Les col·lec­ti­vi­tats pas­sen eta­pes en què han de pren­dre deci­si­ons, dimen­si­o­nar-les i man­te­nir-les; o revo­car-les, si se’ls fan invi­a­bles. Al davant dels sobi­ra­nis­tes hi ha la paret d’un frontó pro­gra­mat que ho torna tot en forma de nos, ame­na­ces i insults. Encara a alguns els costa de creure, però la inva­ri­a­ble rea­li­tat és que no són capaços de res més. Enten­dre-ho és la con­dició necessària per dur la questa sobi­ra­nista a un punt efec­tiu i dei­xar de fer el ridícul i anar rebent gar­ro­ta­des amb tan poc a canvi, per no dir res. Entre­tant, assu­mir que els revol­tats no són esva­lo­tats, que són resis­tents, ada­lils de la super­vivència.

Davant del furor pri­mari d’irre­duc­ti­ble sal­ta­martí incapaç de sor­tir del man­tra gro­tesc del “tot sem­pre dins de la llei i la Cons­ti­tució”, cal recor­dar de manera inde­fa­lli­ble que els grans can­vis i les grans acci­ons històriques de qual­se­vol signe s’han produït con­tra la llei vigent: els drets soci­als –per cert, en impa­ra­ble retrocés–, el sufragi uni­ver­sal, l’Església de Roma, la República Fran­cesa, els Estats Units d’Amèrica…

La llei ABANS de tot? Aquest cro­nista no es dis­tin­geix per la seva devoció cris­ti­ana, però perquè vegin fins on és vetust i tro­glo­dita l’esta­blish­ment espa­nyol em per­metré citar l’Evan­geli, més avançat fa prop de dos mil anys que la caspa car­pe­to­vetònica a qui només els falta dir “la democràcia soc jo”: “Un dis­sabte, Jesús pas­sava per uns sem­brats. […] Els seus dei­xe­bles es van posar a arren­car espi­gues. Els fari­seus li van dir: –Mira, per què fan en dis­sabte això que no és permès? Jesús els res­pon: –No heu lle­git què va fer David quan van tenir neces­si­tat de men­jar ell i els qui ana­ven amb ell? […] El dis­sabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dis­sabte” (Marc 2, 23-28).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia