Imatges de la memòria

Mala­ment començava el novem­bre al pas­satge de la Torre, al barri de la Salut de Bada­lona, quan el pri­mer dia, al matí, en un edi­fici s’obria un forat que dei­xava al des­co­bert tot un pis de l’immo­ble. El bloc de pisos tron­to­llava i obli­gava a l’eva­cu­ació d’una cin­quan­tena de per­so­nes que hi vivien i, poc després, dels habi­tants de setze cases veïnes, per la pos­si­bi­li­tat d’un enfon­sa­ment. Cons­truït el 1967, en temps de vaques gras­ses de pro­mo­tors sense gai­res escrúpols, el càncer de l’alu­mi­nosi es feia patent.

La memòria retro­treia al novem­bre del 1990, quan al car­rer Cadí del Turó de la Peira de Bar­ce­lona s’enfon­sava “com un terròs de sucre” un dels edi­fi­cis cons­truïts per Romà Sana­huja, feia uns trenta anys, per enqui­bir-hi els bar­ra­quis­tes bar­ce­lo­nins, que per art de màgia i designi de José María de Por­ci­o­les, pas­sa­ven “del bar­ra­quisme horit­zon­tal al ver­ti­cal”. Tot el barri es cons­truí amb ciment d’alu­mi­nosi i mate­ri­als de baixa qua­li­tat. Sana­huja i Cemen­tos Molins pas­se­ja­ren pels jut­jats, que els eximí de qual­se­vol culpa. En una boge­ria cons­truc­tiva que enriquí un gra­pat de polítics i indus­tri­als, tre­ba­llar amb el nou invent els feia molt com­pe­ti­tius, i això s’estengué sobre­tot pel con­junt metro­po­lità. De con­nivència amb alcal­des ben dis­po­sats, entre els anys 1950 i 1970 s’aixe­ca­ren els grans polígons d’habi­tat­ges, dels quals avui s’ha detec­tat que el 53% dels pisos foren cons­truïts amb el verí alu­minós als seus for­jats. A par­tir de l’inci­dent del Turó de la Peira es legislà obli­gant a una ins­pecció tècnica dels edi­fi­cis de més de 45 anys, però a Cata­lu­nya actu­al­ment només un terç han com­plert amb l’obli­gació.

En l’enfon­sa­ment de Nou Bar­ris hi va morir una dona; per sort a la Salut no hi ha hagut vícti­mes huma­nes, tot i que els afec­tats ho han per­dut tot, quan no han pogut tor­nar a entrar als pisos, ara en procés d’ender­roc con­tro­lat. Qui cons­truí i qui tra­mità per­mi­sos ja ha des­a­pa­re­gut d’escena, com tants altres i, com sem­pre, la fac­tura final recaurà sobre la gent més humil.

Enric Giralt Paulí (1945-2012) fou un peri­o­dista de trin­xera, des de la premsa escrita fins a la tele­visió cata­lana, que visqué una època de gran com­promís infor­ma­tiu, que fins el portà a fer unes vacan­ces a la Model. Acu­mulà un fons fotogràfic de gran valor periodístic, amb un segui­ment exhaus­tiu de la cre­ació de bar­ris perifèrics en el con­junt metro­po­lità i en la denúncia de les potents immo­biliàries que ana­ven des­truint, amb per­sistència, l’urba­nisme de l’entorn. Els anys setanta i vui­tanta del segle pas­sat hi que­den ben retra­tats. La família del peri­o­dista ha fet donació al Museu de Bada­lona de la vasta obra fotogràfica i aquesta set­mana s’ha inau­gu­rat una expo­sició d’aquesta obra, que es podrà veure fins a finals de febrer. Una mos­tra que cal veure, per anar apro­fun­dint en el perquè de tot ple­gat.