Opinió

Tribuna

Decadència

“La repressió contra Catalunya, la corrupció sistèmica, un sistema judicial kamikaze, han enfonsat Espanya en el descrèdit internacional mentre milers de ‘rojigualdas’ voleien a Madrid

Ens des­ta­cava el peri­o­dista David Fernández l’estra­nya coin­cidència entre l’import del res­cat ban­cari i el bui­datge de la guar­di­ola de les pen­si­ons. En altres parau­les, els bancs, per man­te­nir el seu poder, han robat als jubi­lats de demà sense que pràcti­ca­ment ningú hagi piu­lat. Que l’Estat sigui un dels més endeu­tats de la UE tam­poc no es des­taca cada dia, com tam­poc el fet que les elits hispàniques sem­blen gau­dir del pri­vi­legi feu­dal de l’exempció fis­cal que col·lapsa una eco­no­mia tra­di­ci­o­nal­ment espe­cu­la­tiva. Les sentències dels ERO d’Anda­lu­sia se sumen a la pràctica impu­ni­tat en què els afers de cor­rupció han esquit­xat el PP, i que ens remet a una altra gran frase de Fernández: “Els sis­tema no és cor­rupte: la cor­rupció és el sis­tema.”

Efec­ti­va­ment, la d’Espa­nya és la història d’una llarga decadència, que va més enllà d’una pro­ver­bial inca­pa­ci­tat d’adap­tació a la moder­ni­tat. De fet, en el lli­bre de referència d’aquesta dècada Per què fra­cas­sen els països, de l’eco­no­mista Daren Ace­mo­glou i el politòleg James A. Robin­son, dedi­quen el pri­mer dels seus exem­ples històrics a l’Espa­nya impe­rial a l’hora d’expli­car els fac­tors que gene­ren dinàmiques auto­des­truc­ti­ves. Els autors con­si­de­ren que la degra­dació de les ins­ti­tu­ci­ons, coman­da­des per unes “elits extrac­ti­ves”, repre­sen­ten la prin­ci­pal causa dels fra­cas­sos d’uns deter­mi­nats estats res­pecte dels èxits d’altres.

Cal enten­dre tot aquest con­text a l’hora d’expli­car la irra­ci­o­nal reacció dels lide­rat­ges polítics, econòmics i cul­tu­rals res­pecte a Cata­lu­nya i la repressió con­tra la dis­sidència. Vox, i el ram­pant reac­ci­o­na­risme que inunda el vai­xell espa­nyol, no és altra cosa que una res­posta irra­ci­o­nal a un procés, pro­ba­ble­ment irre­ver­si­ble, de degra­dació pro­funda d’un país que va gau­dir de les seves opor­tu­ni­tats a la fi del fran­quisme, i que, per con­tra, ha dila­pi­dat el seu capi­tal polític, econòmic, social i cul­tu­ral. Quan Rubal­caba anun­ci­ava que “Espa­nya paga­ria el preu que fos per evi­tar la inde­pendència de Cata­lu­nya”, pro­ba­ble­ment devia ser cons­ci­ent que esta­ria endeu­tant-se (també moral­ment) per damunt de les seves pos­si­bi­li­tats. El tras­pas­sat líder soci­a­lista pro­ba­ble­ment era dels pocs cons­ci­ents que replan­te­jar una relació de poder res­pecte a Cata­lu­nya aca­ba­ria repre­sen­tant una pèrdua de con­trol de les elits extrac­ti­ves madri­le­nyes, les encar­re­ga­des de man­te­nir l’herència de la dic­ta­dura fran­quista, i anun­ci­ava la fallida moral, diplomàtica i política d’un antic imperi que mai no ha assu­mit la seva con­dició de potència de ter­cera divisió.

Els resul­tats elec­to­rals del 10 de novem­bre són una expressió d’aquest cul-de-sac històric: una bar­reja d’impotència a l’hora de resol­dre els con­flic­tes, i una reacció furi­bunda de l’esta­blish­ment, amb un Vox que reclama una auto­re­clusió en un pas­sat ide­a­lit­za­da­ment obs­cur. En altres ter­mes, Espa­nya resta nua i fràgil davant els pro­pis fan­tas­mes del pas­sat, men­tre, des­posseïda de pers­pec­ti­ves engres­ca­do­res, sem­bla incapaç d’afron­tar el futur. La resistència numan­tina a nego­ciar amb Cata­lu­nya, a replan­te­jar els equi­li­bris de poder, l’atàvica por a espol­sar-se el fran­quisme adhe­rit a les seves ins­ti­tu­ci­ons, és un pes mort que l’enfonsa al propi pantà.

No és cap secret (ni res­pon­sa­bi­li­tat de cap bot rus) que la bom­bo­lla mediàtica espa­nyola, ama­rada de la cul­tura fran­quista, ha ali­men­tat el relat fic­tici d’una Espa­nya democràtica. La repressió con­tra Cata­lu­nya, la cor­rupció sistèmica, un sis­tema judi­cial kamikaze, han enfon­sat Espa­nya en el descrèdit inter­na­ci­o­nal men­tre vole­ien milers de roji­gual­das als bal­cons de Madrid. Uns mit­jans mili­tants de naci­o­na­lisme banal espa­nyol han pro­pi­ciat el silenci còmplice (o la com­pli­ci­tat oberta) d’una intel·lec­tu­a­li­tat ate­mo­rida, que sap que qual­se­vol dis­sidència és qua­li­fi­cada de traïció. Així és com es pot expli­car aquest estrany una­ni­misme entre una soci­e­tat civil espa­nyola que no pot o no vol ado­nar-se de la mag­ni­tud de la tragèdia. Espa­nya es troba en una dinàmica auto­des­truc­tiva. I la inca­pa­ci­tat de resol­dre els seus pro­ble­mes imme­di­ats, de tei­xir ali­an­ces i pro­jec­tes inclu­sius, és només la punta d’un negre ice­berg.

Les decadències són períodes històrics incerts i peri­llo­sos. Poden ser més o menys llargs, i solen anar més enllà de les volun­tats i propòsits d’esmena indi­vi­du­als dels líders. De fet, les crítiques als seus diri­gents no dei­xen de ser reflex de la impotència col·lec­tiva. Les enques­tes, amb aquesta into­lerància i hos­ti­li­tat vers la diver­si­tat naci­o­nal, reflec­tei­xen una res­pon­sa­bi­li­tat que va més enllà d’una classe política qüesti­o­nada. La decadència, de fet, és una mena de marea històrica que sol abo­car les soci­e­tats vers la des­com­po­sició, o en una existència mise­ra­ble. I no necessària­ment una misèria mate­rial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia