Detalls de llum

L’encesa de llums de Nadal a les dife­rents ciu­tats i pobles de Cata­lu­nya és d’aque­lles que mar­quen cicle. Ensi­nis­trat a apa­gar els de casa, he assu­mit l’ofici dels antics fana­lers que a més d’encen­dre també havien d’apa­gar, i vaig pol­sant inter­rup­tors espe­rant que el tou dels dits venci la força que il·lumina habi­ta­ci­ons bui­des. Amb aquesta cons­tant al cos m’impacta veure l’encesa, una mena de focs d’arti­fici d’esclat per­ma­nent. I és clar que han de tenir algun efecte sobre el nos­tre estat d’ànim i sobre el nos­tre sub­cons­ci­ent, i gene­ral­ment posi­tiu. I és que quan Rai­mon can­tava Al vent, “tots estem plens de nit, bus­cant la llum, bus­cant la pau, bus­cant a Déu”, ja és ben bé que això s’escau per Nadal, en què tots ple­gats anem bus­cant, espe­ci­al­ment, amor i ten­dresa. La llum que ja ence­nem al novem­bre, anant més avançats que un calen­dari d’Advent, ens posa en dis­po­sició per a allò que vindrà. Per al cicle fes­tiu de pas­to­rets, pes­se­bres, tions, homes dels nas­sos, reis. Posats a avançar, les rebai­xes tenen de fa pocs anys l’estímul afe­git, seguint el patró nord-ame­ricà, que de mica en mica es van fent seus els calen­da­ris del pla­neta, dels diven­dres negres, i dels dilluns cibernètics. Es veu que no en fèiem prou amb els llums als car­rers que també tenen aquesta altra funció subli­mi­nal per ani­mar el comerç i el con­sum. Per ani­mar-nos a com­ple­men­tar la ten­dresa i esti­mació amb un regal, mirant de tra­duir la feli­ci­tat en les coses. De dipo­si­tar l’espe­rança en un objecte, en un detall. Pen­sava en els detalls, en els bocins de feli­ci­tat aquests dies que m’he lle­git els dife­rents lli­bres que s’han publi­cat sobre el judici, ja sigui de pre­sos o d’advo­cats. Raül Romeva, que hi ha donat el seu toc d’humor, amb els esbos­sos que va fer de les ses­si­ons al Suprem, o Cui­xart amb el conte Un bosc ple d’amor, o els advo­cats Jordi Pina i Xavier Melero, o Jordi Turull amb Gemma Agui­lera, que explica que quan va rebre la noti­fi­cació de la con­demna, va pre­gun­tar si havia de pagar alguna cosa, o Car­les Mundó, quan una lle­trada del Suprem li va agrair que hagues­sin anul·lat un dels judi­cis del fran­quisme del seu avi, o encara el de Joa­quim Forn, quan diu l’ins­tant de feli­ci­tat que va supo­sar badar amb el pai­satge que veia des de la fines­tra del cotxe que el va tras­lla­dar de la presó fins a Bar­ce­lona el dia que es va cons­ti­tuir l’Ajun­ta­ment. Tots són relats de llum, i en tots hi ha detalls de feli­ci­tat, dins del drama que com­porta la seva situ­ació.