Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Fe i esperança

Si els bons som majoria en aquest món tan estripat, donarem una lliçó

La fe i l’espe­rança tenen valor quan la situ­ació no és clara. És la situ­ació actual, tant a nivell polític com econòmic, en uns llocs més que en altres. Hi ha raons per a tenir fe en uns pro­jec­tes i espe­rança que els acon­se­gui­rem. No dic quina gene­ració, perquè soc his­to­ri­a­dor i sé que deu anys és un període curt. Ana­lit­zem els diver­sos nivells.

Cata­lu­nya no serà una república inde­pen­dent ni demà, ni demà pas­sat, però s’han posat uns fona­ments que eren impre­vi­si­bles fa deu anys. Hem sen­tit el pre­ludi i el pri­mer movi­ment del con­cert, però no tots els ins­tru­ments toquen la mateixa peça: la corda dubta a afe­gir-se als ins­tru­ments de vent i ens ha sor­tit un metall, que quasi ofega els sons de la corda. En altres parau­les, tenim els musics i els ins­tru­ments. Ens falta un direc­tor i coor­di­nació entre els ins­tru­ments. Però una bona part de la població ja s’ha ado­nat que no podem seguir fent el préssec.

Europa no és el que pre­te­nien els fun­da­dors de la Unió Euro­pea. Està for­mada per vint-i-set estats, amb una Gran Bre­ta­nya que se’n va, seguint la seva tra­dició històrica, i uns altres estats poc esta­bles política­ment. Va fer falta una guerra mun­dial amb mili­ons de morts per a crear una comu­ni­tat del carbó i de l’acer, la pre­cur­sora de la Unió Euro­pea. Con­fio que no caldrà una altra guerra per a acon­se­guir que els Ade­na­uer, Mon­net, Churc­hill, De Gas­peri i Spaak de torn, entre d’altres, con­ven­cin els seus con­ciu­ta­dans que, tot i que és més fàcil cons­truir després d’una guerra, tenim a l’abast con­so­li­dar la Unió Euro­pea en temps de pau, si no embo­gim. Un fet nou i posi­tiu és que en una gene­ració ha des­a­pa­re­gut l’odi entre algu­nes naci­ons que s’arros­se­gava des de feia segles.

Avui un ciu­tadà francès pot pas­se­jar-se per Berlín sense que li llen­cin esco­pi­na­des, o un ale­many, pels Champs Elissées de París, sense que l’insul­tin. I s’ha acon­se­guit en una sola gene­ració, ben poca cosa per a un his­to­ri­a­dor.

El món està en hores bai­xes. Els Estats Units, el bres­sol de la democràcia té un pre­si­dent que sem­bla pro­ce­dent d’un estat dels d’Amèrica del sud. Però Trump no durarà gaire, sigui per l’impe­ach­ment que l’amenaça, sigui com a per­de­dor de les pro­pe­res elec­ci­ons.

En alguns grans països no ens hi podem ficar perquè tenen cul­tura i història pròpies: Rússia, la Xina i l’Índia. La fe i l’espe­rança l’han de tenir ells. I hi ha altres països en què més que fe i espe­rança hem d’espe­rar mira­cles: Ori­ent Mitjà o l’Amèrica lla­tina.

Però hi ha un con­ti­nent que està espe­rant mes­tres que li donin la for­mació que no té i que pot apor­tar talent en pocs anys. Àfrica és el gran pecat dels països civi­lit­zats. Molts d’aquells pobles només conei­xen el colo­ni­a­lisme, recor­den l’escla­vi­tud i expe­ri­men­ten el racisme. El món civi­lit­zat hi podria fer molt, si pres­cin­deix del maleït ego­isme. Pot­ser estic dema­nant també un mira­cle que subs­ti­tu­eixi la fe i l’espe­rança, però evi­tant les guer­res que són les úniques que, fins ara, han tin­gut la capa­ci­tat de fer les revo­lu­ci­ons sem­pre que han gua­nyat els bons.

Si els bons som majo­ria en aquest món tan estri­pat, dona­rem una lliçó als altres, tal com va pas­sar amb la Unió Soviètica, ara fa uns anys. La bon­dat llesta i espa­vi­lada té molta més força que la mal­dat estúpida i cruel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia