Dies de teatre

A Tem­po­rada Alta s’ha com­plert la pro­fe­cia que estava inclosa en el curt que pro­mo­ci­o­nava el fes­ti­val. Som espec­ta­dors que assis­tim a les violències d’un món en crisi i que ens que­dem pal­plan­tats (asse­guts, per enten­dre’ns, però sense inter­ve­nir) davant les evidències del drama con­tem­po­rani. ¿Què podem fer, sinó? En sor­tir del tea­tre, ¿córrer a enlai­rar la ban­dera de la revo­lució? ¿Lide­rar, amb la resta d’espec­ta­dors, la flama d’una rebel·lió que ens ha estat enco­ma­nada des de l’esce­nari? No ho fem, entre d’altres raons, perquè el tea­tre no té enco­ma­nada aquesta funció de guer­ri­lla. L’espec­ta­dor del curt assis­teix, en pri­mera per­sona, en directe i sense fil­tres, sense immu­tar-se, a una escena vio­lenta que acaba amb una reverència dels actors i una catifa ver­me­lla que el du a l’exte­rior de l’esce­no­gra­fia, del tea­tre, con­ver­tit aquí en un vagó de metro. ¿Sense immu­tar-se? El tea­tre –i aquesta sí que és la seva funció– genera males­tar, crea dub­tes, esva­eix fan­tas­mes i en crea de nous, inter­pel·la. La catarsi dels clàssics s’incor­po­rava a la cerimònia com una puri­fi­cació alli­be­ra­dora de les emo­ci­o­nes primàries. Con­tem­plar la tragèdia –pro­pera: sem­pre ho són, encara que no ho sem­bli– des­per­tava la consciència i alhora abo­cava a l’escena el males­tar. També es pro­du­eix en direcció contrària. L’escena et deixa veure el mal, el buit, la insa­tis­facció, la injustícia, i allò que et pen­sa­ves con­tem­plar des de la distància acaba pene­trant en la teva con­cepció del món. No ets el mateix després d’haver-ho vis­cut.

A Tem­po­rada Alta hi ha hagut molts exem­ples del que dic. Elo­gis i ele­gies d’un temps que s’està morint (Sopro); odis­sees ínti­mes i col·lec­ti­ves en un uni­vers ple de tur­ments i renúncies (O agora que demora); els con­flic­tes d’un con­ti­nent mori­bund (Europa Bull); la repressió sub­til i sis­temàtica, ter­rorífica de l’Estat (A man from Podolsk); la pèrdua de refe­rents pro­gres­sis­tes con­tra el fei­xisme (Retour à Reims). I molts més, com la recerca d’un jo per­dut en el no-res (Ostia). Tea­tre. Cul­tura. Inter­ro­gació. Incer­te­ses. Afany de com­par­tir-les. Tea­tre.