Setze més un

El pre­si­dent “en fun­ci­ons” (no està sem­pre “en fun­ci­ons”, un pre­si­dent?) Pedro Sánchez ja ha aca­bat la ronda de tru­ca­des telefòniques que ha hagut de fer als dis­set pre­si­dents de les comu­ni­tats autònomes espa­nyo­les perquè no fos dit que l’única tru­cada que li interes­sava fer era a Quim Torra, pre­si­dent de Cata­lu­nya, que és amb qui té el con­flicte gros. De debò que el té amb ell? Conei­xent Quim Torra, que és afa­ble i no crida mai, suposo que la con­versa telefònica més pacífica ha d’haver estat la que Sánchez ha man­tin­gut amb ell. No vull ni pen­sar què li deuen haver dit els pre­si­dents que mili­ten en el PP. Encara menys els que són del PSOE, els del seu propi par­tit. Els uns i els altres no volen sen­tir ni par­lar d’una entesa amb Torra ni, la majo­ria, d’un pacte amb ERC com el que s’està ges­tant un dia a Madrid, un altre dia a Bar­ce­lona. Entre els pre­si­dents que s’han posat al telèfon hi deu haver, és clar, Javier Lambán, d’Aragó i del PSOE. Aquest home és tre­mend, espec­ta­cu­lar. No sola­ment retreu furi­o­sa­ment a Sánchez els con­tac­tes amb els inde­pen­den­tis­tes cata­lans sinó que basa tota la seva obra de govern en l’espoli del Museu de Lleida. El seu objec­tiu, la seva raó de ser, és que el Museu de Lleida rein­gressi als llocs de la Franja les obres prin­ci­pal­ment d’ori­gen romànic que durant anys aquest museu ha cus­to­diat. De moment, els jut­ges ara­go­ne­sos han anat donant la raó al pre­si­dent i als bis­bes i cape­llans que fan cor amb ell. Jo ho entenc. Tu ets jutge, posem, de Bar­bas­tre. Ciu­tat pro­vin­cial. I pro­vin­ci­ana. Vols a la tarda anar a pren­dre un cafè a la plaça perquè no hi ha res més per fer. ¿Com el pots pren­dre sense ser esbron­cat si al matí no has sen­ten­ciat que les obres de Lleida han d’anar al Museu de Bar­bas­tre? Les mon­ges de Sixena aban­do­nen el con­vent. Diuen que des que hi han retor­nat les obres dipo­si­ta­des a Lleida no es poden dedi­car a la vida con­tem­pla­tiva. Quan Lambán va veure a Sixena les obres res­tituïdes es va dis­gus­tar per la manera que Lleida les havia con­ser­va­des. El senyor Lambán no va a museus, el senyor Lambán es pensa que una taula romànica ha de ser de fòrmica. De Lam­bans, Espa­nya n’és plena. No tots són Ximo Puig o Fran­cina Armen­gol. L’obsessió, Cata­lu­nya. Després de les tru­ca­des, Sánchez ha anun­ciat que con­vo­carà tots els pre­si­dents a una reunió. La història es repe­teix. Torra no hi assis­tirà recla­mant un tracte dife­ren­ciat, com si ho veiés. Si hi anés, encara hau­ria de defen­sar Sánchez de les invec­ti­ves de tots els altres, encara Sánchez s’hi hau­ria de refu­giar. “Pro­blema català”? Volen dir que més aviat el pro­blema no és intern espa­nyol? “Pri­mer que s’enten­guin els cata­lans entre ells”, havia reco­ma­nat Sánchez. Que apli­qui el con­sell entre els setze que no són Torra.