Ja hi ha tornat

Una altra vegada el pre­si­dent del govern cen­tral ha tor­nar a enga­nyar la ciu­ta­da­nia. És un men­ti­der com­pul­siu. S'ha pas­sat més de dos anys negant la crisi, dient que el sis­tema finan­cer espa­nyol estava bé i que no calia fer cap ajus­ta­ment per fer front a la dura situ­ació que estem patint.

En cap moment no s'ha plan­te­jat fer un veri­ta­ble canvi del model econòmic i pro­duc­tiu i ha adop­tat la política de qui dia passa any empeny sense donar res­pos­tes clares.

Fa pocs dies va afir­mar que no toca­ria els sous dels fun­ci­o­na­ris i que no faria cap reta­llada social. La rea­li­tat és una forta bai­xada dels sous del sec­tor públic i una con­ge­lació de pen­si­ons i de les apor­ta­ci­ons a la dependència. És a dir: mesu­res que afec­ten direc­ta­ment els tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res, els pen­si­o­nis­tes i els depen­dents, els sec­tors més vul­ne­ra­bles de la soci­e­tat.

En canvi no fa cap tipus de reforma fis­cal. Deixa que es man­tin­guin les SICAV, on les grans for­tu­nes dipo­si­ten els seus diners i que només tri­bu­ten a l'1%. Manté l'eli­mi­nació de l'impost sobre el patri­moni (que a Cata­lu­nya va sig­ni­fi­car dei­xar d'ingres­sar 500 mili­ons d'euros) i no fa cap reforma del sis­tema finan­cer, cau­sant de la crisi. Al con­trari, els ha dei­xat diners per recu­pe­rar-se de la seva malin­ten­ci­o­nada gestió i quan se'ls demana que col·labo­rin, donant crèdits a les famílies a les quals s'ha con­ce­dit un habi­tatge públic, s'hi neguen. Això sí, els dos màxims direc­tius del prin­ci­pal banc espa­nyol tenen asse­gu­rada una jubi­lació de 110 mili­ons d'euros, men­tre han rebai­xat un 19% en un any el crèdit al con­sum a Espa­nya.

Totes les mesu­res que ha plan­te­jat por­ten a una con­tracció del mer­cat. La gent gas­tarà menys, cosa que afec­tarà la pro­ducció de béns i ser­veis i que pot pro­vo­car més tan­ca­ments i més atur. I la reducció d'ingres­sos té un efecte directe sobre la recap­tació fis­cal per cotit­za­ci­ons, IRPF, IVA i altres impos­tos sobre el con­sum. Un veri­ta­ble cer­cle viciós que empeny l'eco­no­mia cap avall i genera tal des­con­fiança que tor­narà a ajor­nar les deci­si­ons de com­pra i d'inversió dels ciu­ta­dans. Pre­ci­sa­ment en aquells col·lec­tius que en sen­tir-se segurs amb les seves retri­bu­ci­ons podien arris­car-se a con­su­mir i inver­tir més, aju­dant a reac­ti­var el con­junt de l'eco­no­mia, ara que sem­blava que havíem pas­sat el pit­jor de la crisi. No en va els països que han resis­tit millor la crisi són aquells amb un sec­tor públic més potent, tot i que els polítics de la dreta ens vul­guin fer creure el con­trari.

Si a les facul­tats d'eco­no­mia s'ense­nya què són els mul­ti­pli­ca­dors de la des­pesa pública, ara en ZP ens ense­nyarà com actuen els des­mul­ti­pli­ca­dors, con­tra­ient la demanda, la recap­tació fis­cal i empit­jo­rant encara més la situ­ació. La diferència és que a les facul­tats es tre­ba­lla amb fulls de càlcul, i ara ho expe­ri­men­ta­rem amb 47 mili­ons d'habi­tants.

Però que ningú no pensi que no hi ha sor­tida de la crisi, que ningú no pensi que no es pot fer res més, que ningú no pensi que forçosa­ment hem d'estar sot­me­sos als dic­tats del Banc d'Espa­nya, o de l'FMI, o de l'Obama o de la Merkel.

Hi ha una sor­tida social i justa de la crisi. Ens en podem sor­tir, sóc opti­mista perquè crec en la capa­ci­tat de la gent, en la for­ta­lesa i la con­vicció de la ciu­ta­da­nia que vol que els cau­sants de la crisi, els pode­ro­sos i els rics, paguin el que els per­toca.

I com? Doncs amb una reforma fis­cal verda pro­gres­siva que, sota el prin­cipi de qui con­ta­mina, paga, i de qui més té i més gua­nya, més paga, ser­veixi per moder­nit­zar l'eco­no­mia. Amb una reforma del sis­tema finan­cer que afa­vo­reixi la con­cen­tració però que obli­gui bancs i cai­xes a donar crèdit a les famílies i a les peti­tes empre­ses, i allà on no arribi el sec­tor pri­vat que hi arribi la banca pública, des­fent el camí rea­lit­zat en les dar­re­res dècades en què voluntària­ment ens hem des­do­tat d'un ins­tru­ment tan essen­cial per garan­tir el cor­recte fun­ci­o­na­ment de l'eco­no­mia, espe­ci­al­ment en temps de crisi finan­cera. Amb una reforma del sec­tor energètic, que ens per­meti avançar-nos a la pro­pera crisi, que serà la del petroli, amb una aposta per les reno­va­bles i una modi­fi­cació a fons de la Llei del Sec­tor Elèctric. Una reforma que redu­eixi la nos­tra dependència exte­rior (gai­rebé el 60% del dèficit comer­cial exte­rior és cau­sat per les impor­ta­ci­ons energètiques), les emis­si­ons de CO2 (que també es paguen) i revo­lu­ci­oni el nos­tre tei­xit indus­trial i el nos­tre sis­tema de trans­port de per­so­nes i mer­ca­de­ries.