Tot esperant Godot

Escric aquest comen­tari abans de saber res del Tsu­nami. Vull dir, abans de veure què sig­ni­fica aquest subs­tan­tiu apli­cat a alguna cosa que ha de pas­sar avui, abans del clàssic. També avui, estem amb el cor petit espe­rant què dirà el Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans sobre el cas Jun­que­ras, que ha de res­so­nar a tota l’Europa democràtica. Què més? Espe­rem la inves­ti­dura del pre­si­dent en fun­ci­ons Pedro Sánchez. L’espe­rem envol­tats del soroll dels tam­bors, de les xer­ra­me­ques, dels “debats”. Men­tres­tant... soc sota el xàfec que cau pel cap de l’esti­mada Esquerra Repu­bli­cana i que ve des de diver­ses tem­pes­tes uni­des fins a for­mar un cicló, impor­tant, que pot dur, també, al gran Tsu­nami.

Espe­rar Godot, com és ben sabut, és viure sense saber què ha de venir. Els humans sem­bla que sem­pre espe­rem Godot. D’entrada, no sabem què serà de la nos­tra vida de demà mateix, del moment imme­diat que vivim. Espe­rem el món de les emo­ci­ons amo­ro­ses, les espi­ri­tu­als, les estètiques, les emo­ci­ons de tot allò que en rea­li­tat no exis­teix i que per­tany a la revo­lució cog­ni­tiva, la que ens per­met ima­gi­nar un món invi­si­ble, un món que no exis­teix si no és en la nos­tra ment col·lec­tiva. (Noah Harari, Sàpiens, una breu història de la huma­ni­tat). Ens per­met ima­gi­nar les pàtries, les naci­ons, la per­ti­nença a qual­se­vol grup, a l’asso­ci­ació excur­si­o­nista, a l’Assem­blea de les Naci­ons, a l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana. L’autor ano­mena aquesta capa­ci­tat la revo­lució del conei­xe­ment (em per­me­treu que em recordi l’arbre de la ciència del Bé i el Mal, que per alguna cosa el científic per­tany a la cul­tura jueva que, al seu torn, és també una ima­gi­nació).

Espe­rem la més estra­nya de les espe­ran­ces, el Tsu­nami. Un ens sense con­sistència, sense per­so­na­li­tat, tan sur­re­a­lista que porta de cor­coll la ina­mo­vi­ble fe cas­te­llana, tan eterna que sem­bla que es remunta a abans del pri­mer sol­dat que va aga­far una espasa i un escut i començà a empai­tar moros, terra buida avall.

No puc dei­xar d’anar a raure de cop a l’espera de les repúbli­ques cata­la­nes que ens han ennu­vo­lat la ment des de temps ençà. Una República que un gran dic­ta­dor assassí de tota ima­gi­nació ali­ena assas­sinà: *alcal­des dels ajun­ta­ments, esco­llits democràtica­ment, *el nos­tre pre­si­dent. Assas­si­nats ins­pi­rats per ments per­tor­ba­des per una mena de fe en una España que és i serà des dels ini­cis del temps –hi hagué inici del temps?

No sabem, ara mateix, res de res. Només que, al Prin­cesa Sofía, arri­ben els “homo deus”, que viuen inten­tant intro­duir pilo­tes dins una xarxa tei­xida per a ser pene­trada amb les màgiques vase­li­nes de Messi.

Espe­rem Godot, com podem dei­xar d’espe­rar? Com podem aban­do­nar aquell pro­jecte d’una República cata­lana que, amb altres pobles repu­bli­cans, serà l’embrió d’ una Europa con­fe­de­rada? De repúbli­ques con­fe­de­ra­des per països ofe­gats ara mateix sota els estats Mons­ter. Godot.