Beneïda pols

Els que som de lle­tres admi­rem cons­tant­ment les tro­ba­lles que a tot­hora aporta la comu­ni­tat científica i tec­nològica, perquè sabem que a pri­ori són un avenç per a la nos­tra soci­e­tat. Però he de con­fes­sar que a aquells qui esti­mem la història i l’art ens pro­du­eix un batec incon­fes­sa­ble cada vegada que es des­co­breix una joia d’un valor patri­mo­nial ini­gua­la­ble, com ha estat el cas, ara, del vitrall figu­ra­tiu més antic de Cata­lu­nya. Que s’hagi tro­bat ama­gat durant més de cinc-cents anys rere un retaule, en una estança fosca i sota una capa de molts dits de pols, encara ho fa més extra­or­di­nari. I és que el lle­gat dels nos­tres avant­pas­sats tam­poc deixa d’admi­rar-nos i ofe­rir gra­tes sor­pre­ses. Cal mirar el futur, però no obli­dem el pas­sat.