Drets o nació

En el con­flicte entre la defensa de la uni­tat naci­o­nal i els drets fona­men­tals, la sentència del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) del 19 de desem­bre sobre el cas Jun­que­ras Vias ha aca­bat per obrir en el si de les ins­ti­tu­ci­ons de la Unió una opció de pre­va­lença dels drets. No sem­blava gens clar que aquest gir s’acabés pro­duint. De fet, en una acti­tud que es pot qua­li­fi­car de ver­go­nyosa, fins la set­mana pas­sada el Con­sell, la Comissió, el Par­la­ment Euro­peu i fins i tot el Tri­bu­nal Gene­ral havien mirat cap a l’altra banda res­pecte de les greus vio­la­ci­ons de drets fona­men­tals que l’apa­rell de l’Estat espa­nyol havia per­pe­trat con­tra els diri­gents inde­pen­den­tis­tes cata­lans. La com­pleta manca d’empa­tia cap a la pri­vació de drets dels pre­sos i dels exi­li­ats va arri­bar fins al punt que tant al Par­la­ment Euro­peu (a través del pre­si­dent del moment, Anto­nio Tajani) com al Tri­bu­nal Gene­ral no els semblés objec­ta­ble el fet d’extir­par de la cam­bra la repre­sen­tació de més de dos mili­ons de vots en un gest inèdit per a una orga­nit­zació que diu tenir “la democràcia” com un dels seus valors fun­da­ci­o­nals.

Aquesta pri­mera reacció blin­dada a favor del Regne d’Espa­nya era, malau­ra­da­ment, cohe­rent amb una cons­tant que ha mar­cat el pro­jecte d’inte­gració euro­pea des dels seus orígens: la trans­ferència de poders a una orga­nit­zació supra­es­ta­tal a canvi del reforçament de la iden­ti­tat naci­o­nal dels estats. L’Europa occi­den­tal de post­guerra estava inte­grada per uni­tats molt febles, que res­sor­gien d’un gran con­flicte i que esta­ven per­dent els seus impe­ris d’ultra­mar, de manera que l’horitzó euro­peu es va per­ce­bre com l’única alter­na­tiva que aquests estats tenien per crear pros­pe­ri­tat, afa­vo­rir la cohesió en el si de les seves soci­e­tats i, en defi­ni­tiva, per pre­ser­var la via­bi­li­tat del seu pro­jecte naci­o­nal (que, en el cas espa­nyol, no inte­grat en les comu­ni­tats euro­pees fins als anys vui­tanta, pas­sava pel man­te­ni­ment obses­siu del prin­cipi d’inte­gri­tat ter­ri­to­rial). No obs­tant això, la idea d’Europa també bevia del repudi a les atro­ci­tats vis­cu­des en el con­ti­nent durant la pri­mera mei­tat del segle XX, i aquest rere­fons és el que explica que la inte­gració econòmica estigués coad­ju­vada sem­pre per l’objec­tiu de con­so­li­dar la pau, una pau que sols podia venir de bra­cet del res­pecte a la democràcia i als drets fona­men­tals, prin­ci­pis que l’Estat espa­nyol havia arri­bat a posar en tensió de manera pràcti­ca­ment insos­te­ni­ble en el seu gest de repressió d’un movi­ment polític pacífic.

Al meu parer, la fre­dor ini­cial trans­mesa pels poders de la Unió cap a la causa cata­lana s’explica per la con­cessió d’un marge als diver­sos governs espa­nyols (tant al de Mari­ano Rajoy com al de Pedro Sánchez) a fi que faci­li­tes­sin la reso­lució del con­flicte per canals democràtics. Però les diver­ses con­vo­catòries elec­to­rals, inclo­ses les dar­re­res elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu, no van fer res més que reforçar la majo­ria inde­pen­den­tista i els seus lide­rat­ges. En síntesi, el sen­tit pro­fund de la decisió del TJUE és que no es pot trac­tar com a delinqüents diri­gents polítics que sem­pre han actuat pacífica­ment i que obte­nen resul­tats escla­tants a les urnes, cosa que s’expressa, entre d’altres mani­fes­ta­ci­ons, amb la ins­ti­tució de la immu­ni­tat par­la­mentària que el Tri­bu­nal Suprem havia des­co­ne­gut en el cas de Jun­que­ras.

El divorci entre la posició euro­pea ja afer­mada sobre la pro­tecció dels drets i l’obs­ti­nació de l’apa­rell de l’Estat espa­nyol per cas­ti­gar penal­ment l’inde­pen­den­tisme democràtica­ment vic­toriós por­tarà les auto­ri­tats de l’Estat a fer cada cop més el ridícul davant els seus socis. Dis­sor­ta­da­ment, però, no podrem cele­brar cap d’aquests errors men­tre es man­tin­gui el pati­ment d’aquells que són a la presó i a l’exili, i el de les seves famílies.