A mitjans dels setanta

Aca­bem de començar el 2020 i, per­so­nal­ment, tinc la sen­sació de viure al 1974, per posar-ne un. Tinc aquell pres­sen­ti­ment que, per temps que passi, con­ti­nu­a­rem anco­rats a mit­jans dels setanta. Només sis dies d’any i ja n’hem vist de tots colors. Un orga­nisme admi­nis­tra­tiu té la fat­xen­de­ria d’inha­bi­li­tar un pre­si­dent sense tenir-ne com­petències. I es que­den tan amples. La Junta Elec­to­ral Cen­tral només té com­petències en període elec­to­ral i d’això, tot i que n’anem ser­vits en excés, no n’hi ha. Lla­vors, si com diuen els juris­tes aquesta JEC està cadu­cada i no opera en un moment que li toca, com nas­sos pot inha­bi­li­tar un pre­si­dent? Evi­dent­ment hi ha recor­re­gut jurídic al davant, i els que no hi ente­nem en excés, en judi­cis, no hi tenim gaire a pelar. Però el fons con­ti­nua essent sor­pre­nent: un pre­si­dent al car­rer per posar un coi de pan­carta. No ha res­pec­tat la neu­tra­li­tat, diuen. La neu­tra­li­tat de qui? Dels qui en plena cam­pa­nya ana­ven a treure llaços grocs? On és la seva, de neu­tra­li­tat? Sim­ple­ment no exis­teix perquè són ells qui van ini­ciar les cau­ses per por­tar a la presó una gent que va come­tre el gran delicte de posar urnes. Quim Torra no és el pre­si­dent que molts cata­lans han votat. Això és cert, com ho és també que mol­tes vega­des l’han per­dut alguns exa­brup­tes total­ment estal­vi­a­bles. Però Torra és pre­si­dent de Cata­lu­nya i repre­senta el que repre­senta. La màxima ins­ti­tució del país. I men­tre a ell se’l volen car­re­gar per una pan­carta, a l’altra banda hi ha pre­si­dents que no van voler dimi­tir en ser con­dem­nat el seu par­tit per finançament il·legal. Tot nor­mal.

El paper galdós de la JEC amb Oriol Jun­que­ras també és digne d’estudi. El màxim tri­bu­nal euro­peu li dona immu­ni­tat. L’advo­ca­cia de l’Estat s’hi avé –tam­poc no té cap més remei– i sur­ten els senyors cadu­cats de la Junta Elec­to­ral a dir que la resta del món és igno­rant i que s’ha de que­dar a la presó. Tot ple­gat ama­nit amb un pacte de govern a l’Estat com a mínim estrany i amb els male­du­cats de la dreta insul­tant Bildu perquè reclama una cosa tan poc estra­nya com és la lli­ber­tat. Això no sona a 2020, sinó a finals dels setanta.