En temps del PSUC

Les con­si­de­ra­ci­ons que Narcís Garo­lera fa del PSUC a Gale­ries del record (Edi­ci­ons 1984, 2019) m’han recu­pe­rat l’obse­qui que va fer-me un factòtum del que va ser cèlebre i lle­gen­dari club polític durant el fran­quisme i la res­tau­ració borbònica. Per si cal, PSUC vol dir Par­tit Soci­a­lista Uni­fi­cat de Cata­lu­nya, la filial indígena del PCE (Par­tido Comu­nista de España) cons­tituït el 1936 –un dels fun­da­dors, Hilari Arlan­dis, era un meu oncle-avi–. Expli­caré el que no passa d’anècdota per­so­nal –i per tant irre­lle­vant com jo mateix–, però que exem­pli­fica de com ana­ven algu­nes coses lla­vors. Aca­bat de lli­cen­ciar en història, em dis­po­sava a “entrar” de pro­fes­sor ras de bat­xi­lle­rat. Com que ja feia classe en un col·legi de Sant Boi de Llo­bre­gat que com­par­tia paret mit­gera amb l’ins­ti­tut Joa­quim Rubió i Ors, vaig sol·lici­tar de fer-hi les pràcti­ques per a obte­nir l’impres­cin­di­ble CAP (cer­ti­fi­cat d’apti­tud pedagògica). M’hi va rebre el catedràtic, his­to­ri­a­dor i novel·lista Oriol Vergés –des de lla­vors el meu ami­cal tutor–. La breu estada va con­sis­tir –ho recordo: eren les pri­me­res clas­ses que feia en una aula de bat­xi­lle­rat– a impar­tir tres o qua­tre hores d’història d’Amèrica i exa­mi­nar-ne els alum­nes. Enlles­tit el tràmit, demano a l’Oriol per “entrar” al cen­tre el curs vinent. És el segon cop que dic “entrar”: ras i curt, l’accés a PNN (pro­fes­sor no nume­rari) es produïa si et tri­ava el direc­tor. Encan­tat, va dir el càtedro Oriol, i em va pre­sen­tar al direc­tor, un madri­leny dic­ha­rac­hero que va excla­mar: “Hom­bre, por supu­esto!” Va aco­mi­a­dar-me amb uns copets a l’espat­lla i amb que ja m’avi­sa­rien. Comença el nou curs i res de res, tot i saber que entra­ven al cen­tre tres pro­fes d’història, tres. La decepció va durar-me poc perquè don Adolfo Suárez va (con)cedir que als ins­ti­tuts es fes­sin ofi­ci­al­ment clas­ses de català i –també en tenia la titu­lació idònia– vaig poder “entrar” al Rubió i Ors per aquesta via. Vaig ser-hi tres cur­sos (fins que les opo­si­ci­ons a càtedra van per­me­tre’m Figue­res) i vaig fer-me par­ti­cu­lar­ment amic dels col·legues Josep M. Solé, M. Mercè Marçal i Artur Jon­que­res (pare de l’Oriol). Aquest dar­rer quan ens vam tenir prou con­fiança va fer llum sobre el meu cas. El direc­tor i bona part del claus­tre era del PSUC i a l’Oriol Vergés el tenien per afí a Pujol. La meva relació acadèmica amb el pro­fes­sor em feia automàtica­ment sos­pitós de con­ver­gent, és a dir exclòs, per part seva, de tota pos­si­bi­li­tat. Breu: el dic­ha­rac­hero va ser les agu­lles que, a les aules, em van des­viar 35 anys de la història a la llen­gua.