Privilegis a TV3?

Tenim un sis­tema audi­o­vi­sual prou madur per poder dife­ren­ciar el rol que puguin fer peri­o­dis­tes i opi­na­dors. Una columna com aquesta tot­hom la con­si­dera “opinió” i l’autor fa un arti­cle que el lec­tor no con­fon­dria amb la línia edi­to­rial del mitjà que la publica ni tam­poc amb els arti­cles d’infor­mació. Aquests poden ser escrits amb més o menys biaix i la mateixa selecció dels temes pot indi­car un biaix ideològic del mitjà, però el tipus de trac­ta­ment i l’enfo­ca­ment és molt dife­rent de la columna d’opinió.

El mateix suc­ce­eix a la tele­visió, on el for­mat “entre­vista” tot­hom el sap dife­ren­ciar de l’apar­tat infor­ma­tiu, igual que el for­mat de tertúlia, on el tele­vi­dent pot con­si­de­rar que l’opinió que expressa cada ter­tulià és pre­ci­sa­ment “opinió”, no necessària­ment infor­mació periodística basada en el cri­teri de con­tras­tar les diver­ses fonts. El pro­blema sor­geix quan en un mitjà, i espe­ci­al­ment un mitjà públic, es con­fo­nen els for­mats. Fins fa molt poc una peri­o­dista, na Pilar Rahola, tenia gai­rebé cada dia en prime time una tri­buna a la tele­visió pública cata­lana per dir la seva opinió sobre qual­se­vol tema que ella volgués sense con­tras­tar-la, ni sense que en l’expressió d’aquesta opinió hi hagués la pos­si­bi­li­tat de rèplica ni de cap altre peri­o­dista, ni el con­trast amb l’opinió de cap altre ter­tulià. En un for­mat que s’assem­bla més a l’edi­to­rial del mitjà que a qual­se­vol for­mat d’opinió periodística, aquesta política, opi­na­dora i peri­o­dista ens alliçona des de la tele­visió pública, gai­rebé cada dia.

Pot­ser ara ho fa amb menys freqüència, però el tipus de for­mat con­ti­nua i la peri­o­dista con­ti­nua fent opinió sense que cap altre pro­fes­si­o­nal del peri­o­disme, cap altre ter­tulià o cap altre opi­na­dor li pugui fer cap rèplica. El pro­blema no són les opi­ni­ons d’aquesta peri­o­dista, ni si coin­ci­deixo amb ella o no, ja que a vega­des sí i a vega­des no. El pro­blema és el for­mat. En els matei­xos pro­gra­mes on ella col·labora hi ha altres peri­o­dis­tes i opi­na­dors que inter­ve­nen dins d’un for­mat de tertúlia on hi ha aquest con­trast d’opi­ni­ons.

L’espai de la tele­visió pública cata­lana és una tri­buna pri­vi­le­gi­ada, un espai que paguem entre tots i que té un sen­tit de ser­vei públic. Jo no vull una tele­visió neu­tral, asèptica i que no s’impli­qui en els rep­tes de país. Això com­porta que tin­guin pro­fes­si­o­nals com­pro­me­sos, un model de tele­visió que defensi el català i que doni comp­tes al Par­la­ment, que tin­gui veus plu­rals i que hi hagi fins i tot opi­ni­ons que ens facin anar més enllà del pen­sa­ment con­ven­ci­o­nal. Però és evi­dent que hi ha un sen­tit uti­li­tari, més enllà fins i tot de par­ti­dis­mes: que Rahola sigui l’única peri­o­dista que pot fer opinió sense con­tras­tar, i sense ser repli­cada en una tertúlia per altres opi­na­dors, és un pri­vi­legi difícil de jus­ti­fi­car. Inde­pen­dent­ment de les tendències ideològiques de Pilar Rahola, amb qui a vega­des puc coin­ci­dir i d’altres no. I la tele­visió pública no hi és per man­te­nir els pri­vi­le­gis de ningú.