La sacsejada de Tarragona

Les alar­mes no van sonar minuts després de la bru­tal explosió de la set­mana pas­sada perquè la població es con­finés –fet més que dis­cu­ti­ble veient-ne el cali­bre, per molt que es com­provés al cap de poc que no com­por­tava ris­cos per a la salut–, però sí que han sal­tat defi­ni­ti­va­ment en els dies poste­ri­ors a tots els sec­tors impli­cats, començant per les admi­nis­tra­ci­ons, per afron­tar d’un cop la qüestió de la segu­re­tat amb la res­pon­sa­bi­li­tat que és exi­gi­ble. La con­cen­tració a Tar­ra­gona del polígon petroquímic més gran del sud d’Europa no és un joc de nens i tots els pro­to­cols teòrics van reve­lar nota­bles lla­cu­nes d’apli­cació, sobre­tot de cara a una població que viu vora una bomba de rellot­ge­ria i que ja l’endemà va sor­tir al car­rer a dir prou i a exi­gir expli­ca­ci­ons com mai havia fet.

La sac­se­jada física ha donat pas a una altra que ha de ser de més abast. En espera encara de conèixer les cau­ses de l’explosió –con­fiem que s’esti­gui inves­ti­gant en pro­fun­di­tat–, tots els indi­cis apun­ten a l’empresa Iqoxe, a qui la Gene­ra­li­tat ha obert diver­sos expe­di­ents i que els sin­di­cats, que ja han anun­ciat una vaga per exi­gir-les, denun­cien que va igno­rar les deman­des de més pre­venció en matèria de segu­re­tat i salut labo­ral. I ahir mateix, l’alcalde, Pau Ricomà, en una breu con­versa amb Pedro Sánchez, va arren­car el com­promís de posar fil a l’agu­lla a una agència de segu­re­tat per a la química.

És clar que tot ple­gat són pedaços que no anul·laran el risc. A llarg ter­mini cal pren­dre altres vies i si la tendència òbvia és posar fi als com­bus­ti­bles fòssils i als plàstics, en la mesura que es tro­bin alter­na­ti­ves i avanci la tec­no­lo­gia, farien bé de començar a pen­sar en una pro­gres­siva recon­versió indus­trial cap a acti­vi­tats menys peri­llo­ses.