Llevantada

Dilluns, el net va anar per pri­mera vegada a escola: a la guar­de­ria, a la llar d’infants, a cos­tura de caga­ners, que hau­ria dit el meu pare. Diu­menge ho havíem cele­brat dient que seria el dia inau­gu­ral d’un cicle edu­ca­tiu de més de vint anys i ens va venir una mica de ver­ti­gen. Dimarts ja es va sal­tar la segona classe de la seva vida. El tem­po­ral va fer que l’alcalde decretés el con­fi­na­ment dels esco­lars de totes les edats a casa. Gran lliçó d’entrada: depe­nem dels ele­ments i de l’auto­ri­tat. Les auto­ri­tats s’han fet últi­ma­ment molt impres­si­o­na­bles davant els ele­ments. Per evi­tar ris­cos, perquè no els res­pon­sa­bi­lit­zin l’endemà de la pal­mera que ha cai­gut sobre un transeünt o del cotxe que ha tra­ves­sat una riera, volen tot­hom a casa. Abans, quan jo era petit, anava al revés: l’alcalde no pin­tava res ni opi­nava de res i els mes­tres feien ser­vir l’auto­ri­tat per renyar-nos si no havíem anat a escola amb el pre­text del mal temps. A escola s’hi havia d’anar, plogués o nevés. Les pri­o­ri­tats can­vien, i espera’t, Erill. Erill és el nom del net que té al davant més de vint anys d’estu­dis, lle­van­ta­des i alcal­des.

L’alcalde pre­ven­tiu de què parlo és el de Mataró, David Bote Paz. La seva ini­ci­a­tiva de para­lit­zació esco­lar va ser imi­tada tot seguit per tots els alcal­des del Maresme. Feia anys que la capi­tal d’aquesta comarca des­fi­brada de la uni­tat de la qual tots els pobles que la com­po­nen se’n riuen no exer­cia algun tipus de tutela i sobi­ra­nia ni era refe­rent de res. L’his­to­ri­a­dor d’Arenys de Mar Josep M. Pons Guri li va dis­cu­tir tota la vida la com­po­sició, la capi­ta­li­tat i fins i tot el nom. No li agra­dava “Maresme”. Pre­fe­ria “Costa de Lle­vant”. Pot­ser sí que és més gràfic i bonic. I a més les lle­van­ta­des hi “atu­pen”, que deia Costa i Llo­bera. Una lle­van­tada ha posat d’acord la costa de lle­vant.

Diven­dres de la set­mana pas­sada en Xavier Gra­set, per­sona for­mi­da­ble, em va venir a fer una visita de malalt. Com que tam­poc estic tan para­lit­zat, el vaig dur a dinar a can Dimas, a ran de mar, perquè tastés el millor llo­barro a la sal que sé. Feia sol. La gent deam­bu­lava pel pas­seig marítim. El mar, al final de la platja immensa, estava en calma. No hauríem pogut repe­tir l’ope­ració el dia que l’alcalde va tan­car les esco­les. L’accés al res­tau­rant va que­dar tan­cat; els pas­sos sub­ter­ra­nis, inun­dats; la platja, men­jada per les ona­des. La gent coin­ci­deix a dir que no recorda haver vist un tem­po­ral tan devas­ta­dor i ventós. M’hi afe­geixo: i insis­tent i ina­ca­ba­ble, i extens: tota la costa cata­lana. No és propi del gener, el mes més sec de l’any. L’alcalde Bote Paz, que veu venir el que ens espera, tanca les esco­les. És jove, pro­fes­sor de física. El seguei­xen. Quan l’endemà l’Erill torna a classe, el per­fil del país, la geo­gra­fia, ha can­viat.