Els ducs

Sem­bla que tot era mera­vellós a Van­cou­ver abans que deci­dis­sin ins­tal·lar-s’hi en Harry i la Meg­han, ducs de Sus­sex. Excur­si­ons mera­ve­llo­ses, arbres mera­ve­llo­sos, un oceà blau cel també, és clar, mera­vellós. En Harry és el fill petit d’en Car­les i de la Diana Spen­cer, va començar essent el ter­cer en la suc­cessió en línia directa al tron britànic i avui és el sisè, perquè va recu­lant a mesura que el seu germà gran va eixam­plant la família. No ha cal­gut, doncs, que ell fes res de res. Ja és això, el que passa tot sovint amb els monar­ques i les monar­quies. I, vist el que diu el rei d’aquest cos­tat, jo diria que molt millor. Ara, a Van­cou­ver, hi ha qui pensa que per culpa d’aquesta pare­lla per­dran la vida també mera­ve­llosa que tenien i hi ha qui pensa, en canvi, que es reva­lo­rarà el seu xalet. No és veri­tat, doncs, tam­poc, que la monar­quia uneixi. Mirin què els passa, als de Van­cou­ver. Duc i duquessa diuen que la seva estada al con­ti­nent de les opor­tu­ni­tats serà un període de tran­sició i que, en aquest període, viu­ran entre el Canadà i els Estats Units. Pri­mer de tot, a Van­cou­ver, hi ha anat l’Arc­hie, el seu fill. Després, la seva pare­lla de gos­sos. Més tard, la duquessa. Ara hi arri­barà el duc. La tran­sició, doncs, ha anat essent força suau, mode­rada com la que vam tenir en aquest país, però en sen­tit con­trari. De tota manera, a la Gran Bre­ta­nya no hi patei­xen gaire perquè tenen una reina i un príncep hereu a prova d’anys. En canvi, en aquesta banda del que fins ara ha estat la democràcia monàrquica del sud d’Europa, és una mica dife­rent. Els reis no ens aguan­ten tant. Tam­poc no es con­ser­ven tant. Són, com si diguéssim, d’una altra pasta.