Mirada endins

Des del referèndum de l’1 d’octu­bre i la decla­ració-no decla­ració d’inde­pendència, els par­tits inde­pen­den­tis­tes no han tin­gut ni tenen un full de ruta com­par­tit. La repressió poli­cial, política, judi­cial i monàrquica ha col­pe­jat de tal forma que tenim els líders natu­rals o a la presó o a l’exili. Els líders super­vi­vents no han pogut, o no han sabut, o no han vol­gut tro­bar ni un full de ruta uni­tari ni una estratègia comuna.

Des del món post­con­ver­gent s’ha cul­pat ERC de no voler la uni­tat. És clar que el que plan­te­ja­ven i plan­te­gen no era cap uni­tat d’estratègia ni cap full de ruta. El que dema­na­ven, i dema­nen, era anar junts a les elec­ci­ons. En aquest sen­tit, és lògic que ERC rebutgés com­par­tir una mateixa llista elec­to­ral. Ara bé, no és veri­tat que ERC no vul­gui ni un full de ruta ni una uni­tat d’acció. El que passa és que no es posen d’acord en quin ha de ser aquest full de ruta i en què ha de con­sis­tir aquesta uni­tat estratègica.

En aquesta qüestió, allò que pri­mer s’hau­ria d’acla­rir és amb quin àmbit del món post­con­ver­gent ha de nego­ciar ERC el full de ruta uni­tari. No seria més lògic que pri­mer es pos­ses­sin d’acord el PDe­CAT, la Crida, JxCat, Car­les Puig­de­mont i el Con­sell per la República? És sabut per tot­hom que tots aquests grups no ense­nyen igual ni volen el mateix. Fins i tot a JxCat no tots són de la mateixa tendència. Per apro­fun­dir o acla­rir totes les igual­tats o divergències del camp post­con­ver­gent seria bo lle­gir un arti­cle d’Agustí Colo­mi­nas (molt afí a tot aquest món) apa­re­gut en El Punt Avui, en què, entre altres afir­ma­ci­ons, asse­gura que “el PDe­CAT, on con­vi­uen Marta Pas­cal, Jordi Rull i Jordi Turull, és molt lluny dels plan­te­ja­ments de la Crida o de molts inde­pen­dents de JxCat i de Puig­de­mont”. També es diu que “Artur Mas sem­pre és o al cos­tat o al dar­rere del PDe­CAT i de tots els movi­ments post­con­ver­gents”. I s’afirma que “més enllà de les mani­o­bres par­ti­dis­tes, el que divi­deix les dife­rents sen­si­bi­li­tats que inte­gra JxCat és la dis­crepància sobre el pro­grama d’actu­ació”. Com es pot deduir, el pro­blema de la manca d’uni­tat estratègica no és només amb ERC, sinó que, bàsica­ment, la prin­ci­pal difi­cul­tat rau en la falta d’estratègia entre JxCat, la Crida i el PDe­CAT. En aquest sen­tit, seria molt posi­tiu que tot el camp post­con­ver­gent es mirés més a si mateix i deixés de mirar i d’acu­sar ERC. Tots hi gua­nyaríem.