anàlisi
Esteve Vilanova
La mata de jonc
Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, és l’autor d’una crònica que descrivia amb una gran munió de dades històriques el període comprès entre el 1325 i el 1328. En un dels seus escrits, utilitza la metàfora de la “mata de jonc”, i diu: “Si algú em demana quin és l’exemple de la mata de jonc, jo li diré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc hi quedarà.” També les mates de jonc tenen una particularitat i és que, si ve una riuada o un fort vent, es torcen a favor del corrent i, així que ha passat, recuperen el seu estat. Segurament, les dues qualitats són una imatge clara de la fortalesa que pot tenir la feblesa si som capaços d’ajuntar-la i conduir-la.
Divendres passat, a la Cambra de Comerç de Girona, es va presentar el Llibre blanc per a la formació, ocupació i treball de les persones amb discapacitat i especials dificultats als centres especials de treball de Catalunya. És un estudi fet pels professors de l’IESE José Antonio Segarra, Jordi Carrillo, Lluís Palencia, María Jesús Poblete i Joan Fontrodona, per encàrrec de l’Associació Empresarial d’Economia Social Dincat. L’oportunitat i l’encert d’aquest estudi són molt importants, ja que analitza amb rigor una activitat que massa sovint queda amagada en la societat i que va dirigida, com a beneficiaris, a la part de la població més feble i que necessita més ajuda: les persones amb discapacitat. En aquest sentit, hi ha una àmplia cobertura legislativa, que inclou la Declaració Universal dels Drets Humans, en l’article 1; la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, en l’article 26; la Convenció sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat de l’ONU; la Constitució Espanyola, en l’article 49, que ordena “fer una discriminació positiva respecte a les persones discapacitades”, i el mateix Estatut d’Autonomia de Catalunya, en l’article 40.5, quan diu: “Els poders públics han de garantir la protecció jurídica de les persones amb discapacitat i n’han de promoure la integració social, econòmica i laboral.” Amb aquesta mostra, queda clar que la intenció de protegir els més febles és una constant en totes les legislacions, però, com passa molt sovint, no sempre es compleix o, si més no, no en tota la seva extensió. Així ho mostren les dades: entre el col·lectiu de persones amb discapacitat que estan en edat laboral, només un 35% són actives, un percentatge considerablement inferior a la taxa d’activitat del total de persones sense discapacitat, d’un 78%.
La gran majoria d’aquestes persones treballen en el sector serveis i tenen contracte laboral fix. Tot i que encara queda molt de camí per recórrer, aquesta proesa ha estat i és possible perquè una part de la societat civil s’ha implicat des de fa molts anys en la creació d’associacions, fundacions, cooperatives i empreses, en moments molt difícils i amb un cost humà i de gestió molt important, que han mantingut l’activitat fins i tot en els moments més crítics de la crisi econòmica. No només es van salvar els llocs de treball, sinó que n’hi ha un 1,23% més.
L’economia social, o del tercer sector, a Catalunya, ha hagut de suportar retallades importants que altres comunitats autònomes no han tingut. Malgrat això, ha resistit.
Aquest llibre blanc evidencia la feblesa del múscul financer de moltes entitats com a ressaca de la crisi, un fet que s’espera que amb els nous pressupostos es pugui revertir.
Malgrat l’alegria que tots tenim per l’augment del salari mínim interprofessional anunciat pel govern espanyol, al mateix temps hi ha la preocupació de no saber com es compensarà aquest increment en el tercer sector, ja que en la majoria dels casos és molt difícil traslladar els increments de costos, almenys en un període de temps curt, als clients i usuaris dels serveis que presten. I si això no es resol amb rapidesa, la continuïtat de moltes institucions socials es veurà compromesa.
Com deia Muntaner, si entre tots protegim la mata de jonc, a més de fer justícia social, dignificarem les seves vides amb el treball i si, amb l’ajut de tothom, ajuntem les seves febleses individuals, haurem creat una mata forta que també ens demostrarà la fortalesa i el compromís social de la nostra societat.
