La Catalunya invisible

La lle­van­tada de la set­mana pas­sada va ser espe­ci­al­ment des­truc­tiva en els dos punts extrems del país: les ano­me­na­des “comar­ques giro­ni­nes” i el delta de l’Ebre. Els mit­jans de comu­ni­cació escrits, par­lats i visu­als en van par­lar amb insistència. A TV3, tot el dia, del matí a la nit i sense inter­rupció. Vaig estar atent al que es deia. La majo­ria, la immensa majo­ria, de pre­sen­ta­dors i locu­tors par­la­ven de les “comar­ques giro­ni­nes” amb una gran i admi­ra­ble pre­cisió. Sem­blava que fos ter­ri­tori de la seva pro­pi­e­tat. Situ­a­ven per­fec­ta­ment el Ter, l’Onyar i les pobla­ci­ons que aquests cur­sos flu­vi­als recor­ren, des dels pan­tans de Sau i Sus­queda fins a la desem­bo­ca­dura. El retrat pai­satgístic era precís, deta­llat. De vega­des sem­blava de l’escola d’Olot, de vega­des de Sal­va­dor Dalí. Una altra cosa era quan els matei­xos radi­o­fo­nis­tes havien de pro­jec­tar l’atenció sobre el Delta. Feia l’efecte cons­tant que no en sabien la con­fi­gu­ració, que n’igno­ra­ven el nom i la situ­ació de les pobla­ci­ons, que l’illa de Buda havia de ser una porció de terra lluny en mig del mar. Cata­lu­nya con­grega la majo­ria de la població a Bar­ce­lona i l’àrea metro­po­li­tana que l’envolta. A l’hora de sor­tir a des­in­to­xi­car-se o a mun­tar segona residència, aquest gruix de gent opta per les “comar­ques giro­ni­nes”. Hi veuen un tipisme, uns colors tor­rats, unes cales que les situ­a­des més al sud no els ser­vei­xen. Dic men­tida: molts van també al sud, però que­den enca­llats a Salou i evi­ten la Cala. Massa avall. (Això de la Cala per dir l’Amet­lla és pen­sant en Josep Martí Blanch, amic esti­mat). El Delta ofe­reix un dels atrac­tius visu­als més espec­ta­cu­lars de Cata­lu­nya. També gas­tronòmics, si això us mou. Per què tanta gent se’n desentén? És lluny? I la con­cor­re­guda Vall d’Aran?

La lle­van­tada es va acar­nis­sar també amb la part del Maresme tocada per la Tor­dera. La Tor­dera –en femení, com la Tet o la Tec– és un riu que els que hi pas­sen per sobre per l’auto­pista no veuen i els que el sal­ven per la car­re­tera obser­ven que no porta mai aigua. No en porta però en reté en uns aqüífers que els page­sos saben on pun­xar. Un dia l’alcal­dessa de Mal­grat, Con­xita Cam­poy, em va dur a fer una volta pels camps de con­reu de la Tor­dera quan arriba a mar. Tan aviat érem al terme de Pala­folls, com al de Bla­nes, com al de Mal­grat o al poble de Tor­dera. Els límits muni­ci­pals es con­fo­nien. Sem­blava que ens belluguéssim per una comarca a part, en un altre món. La Tor­dera des­fer­mada la set­mana pas­sada va des­truir aquest món que produïa els més exqui­sits cul­tius del país. Vaig tru­car a en Pep Soms, pagès de la zona i amic també esti­mat. “Hauré de començar de nou.” El que no veiem no exis­teix. Un país tan petit, i de tan­tes por­ci­ons com pres­cin­dim.